La Terrassa que coneixem en seria una altra de ben diferent sense la indústria que li va donar sentit històric contemporani. El tèxtil del segle XXI és hereu de la borra i el soroll dels telers, però cerca un nínxol de modernitat tecnològica. Aquí desgranem diferències actuals amb l’època modernista i els reptes dels resistents.
1900: la llana, les llargues jornades i el creixement demogràfic
Entre l’origen de la vila medieval, al segle XII, i l’inici de les transformacions econòmiques del segle XVIII , la producció es feia al voltant de petits tallers. Però el terreny, amb molts d’aquests tallers dedicats a la producció de teixits de llana, ja estava preparat per, com afirma Sílvia Carbonell, directora del Museu Tèxtil i doctora en Història de l’Art, passar de l’elaboració primitiva a la industrialització en una ciutat que l’any 1716 fregava els 1.000 habitants i el 1900 va passar a un cens de 16.000 ( 22.679 el 1910, 92.234 el 1960).
La Terrassa finisecular del XIX era una vila agrícola, el terme amb més vinya de Catalunya, “però la fil·loxera ho va canviar tot”, ha apuntat aquest divendres el regidor Pep Forn en una taula rodona. Si no ho va canviar ella sola, la plaga va contribuir a una aposta dels terratinents per abocar capital a la indústria. S’hi construïren grans fàbriques, institucions, cases, ateneus pels obrers, casinos pels patrons, en una ciutat de població creixent, dedicada sobretot al sector llaner en la divisió del treball i que en pocs anys va passar d’acollir quatre vapors a tenir-ne vint a principis del segle passat.
Va passar dels 16.000 habitants l’any 1900 a tenir-ne més de 92.000 el 1960. De vila agrícola es va transformar en referència industrial
Ciutat de llana cardada, de filatura i ordidores; ciutat amb el 75% de la capacitat productiva espanyola en màquines de pentinar, amb 1.004 telers l’any 1914; ciutat també de tints i acabats, d’obrers amb 65 hores setmanals de feina a l’esquena, de selfactines que van automatitzar el procés manual de les filadores, de naus encatifades de borra, de mà d’obra arribada primer de pobles de Catalunya i després de la resta d’Espanya; ciutat que va viure quatre vagues generals entre el 1902 i el 1913 i que, després de la servitud del vapor, en època modernista ja va poder alimentar la seva indústria amb electricitat.
2024: teixits intel·ligents, innovació i economia circular
El tèxtil es va refer de la desfeta colonial assolint un gran mercat a la resta d’Espanya, on anava a parar el 80% de la producció. Terrassa va aprofitar la Primera Guerra Mundial per augmentar la seva producció, però el segle d’or es va acabar amb el sotrac dels anys setanta.
I ara què? Tot i les davallades, la de la crisi estructural de fa cinc dècades i la pròpia derivada de la competència asiàtica, com destaca l’empresari Eusebi Cima, Terrassa conserva 112 empreses tèxtils, el 16,84% del total de la indústria a la ciutat. La xifra d’assalariats del tèxtil i la confecció és de 1.715 persones, el 16,44% de la indústria. Però el tèxtil ja no és sols tèxtil.
A Terrassa encara hi ha 112 empreses del sector. Els reptes: reducció de l’impacte ambiental, digitalització i recerca en nous materials i disseny
“Donem solucions tèxtils als problemes de la gent. Fins i tot destinem productes a vies del tren”, diu Cima. De la llana a les fibres sintètiques, dels vestits a l’automoció, moltes han estat les transformacions del sector en una ciutat que, com subratlla Cima, és el que és gràcies de l’arbre de la indústria tèxtil van rebrotar múltiples institucions, i societats metal·lúrgiques i químiques que la servien.
La roba encara n’és fonament, i empreses com Folgarolas tenen telers i borra, com recorda la seva advocada, Mireia Cazador. Però el tèxtil ara és nucli tecnològic i el futur passa, segons l’enginyer Enric Carrera, per l’economia circular, “per una indústria digitalitzada per acreditar la traçabilitat dels productes” amb el repte de reduir l’impacte ambiental, un 80% del qual “es decideix en el moment del disseny”. Passa, afegeix la catedràtica Mònica Ardanuy, per racionalitzar la producció (un terç d’aquesta no es ven), potser per pagar més per una peça més duradora, per les troballes en fibra reciclada, “per conèixer millor els materials”, pels xips a la roba amb tota la informació de l’origen i pels teixits “intel·ligents”.
Posant fil a l’agulla del futur
“Teixint el futur: del tèxtil modernista als teixis intel·ligents”. Una taula rodona, organitzada pel servei municipal d’Universitats i Transferència de Coneixement i celebrada a La Coral de Prodis, ha exposat aquest divendres trets del passat i els desafiaments imperants en un sector industrial en permanent reconversió d’innovació.
El debat, conduït pel periodista Marcos García, ha constituït un interessant punt de partida de la Fira Modernista, analític però amè, tècnic però divulgatiu, amb quatre experts de renom: Mònica Ardanuy, catedràtica del Departament de Ciència i Enginyeria de Materials de l’Eseiaat i responsable del grup de recerca TECTEX, dedicat a la tecnologia tèxtil; Enric Carrera, doctor en Enginyeria Tèxtil, professor també de la UPC i investigador al grup TECTEX; Mireia Cazador, advocada de l’empresa Folgarolas Tèxtil SA i vocal de l’executiva de la Cambra de Comerç i Indústria, i Sílvia Carbonell, directora-gerent del Museu Tèxtil.
No es tractava d’embolicar la troca, sinó de posar fil a l’agulla, com ha apuntat el regidor Pep Forn en ocurrent analogia d’argot tèxtil nostrat. I Sílvia Carbonell ha posat fil a l’agulla per embastar un recorregut històric per aquells vapors on es desenvolupaven totes les tasques, des de la recepció de les bales de llana a l’acabat del teixit, i on treballaven nens amb sous de misèria.
Sílvia Carbonell, durant la seva intervenció al costat de Mireia Cazador / NEBRIDI ARÓZTEGUI
S’ha parlat de la llana, per descomptat, però també de les fibres sintètiques que es van anar fent un buit en la producció, de la irrupció revolucionària del polièster, com ha subratllat Mònica Ardanuy, de l’evolució del tèxtil convencional al tècnic, de la roba com a model gairebé únic a l’ús del producte en sectors com l’automoció o els filtres industrials, o els sofàs.
“A més durabilitat, menys residus generats”, ha agregat Enric carrera abans de recordar una frase del seu pare: “No ens podem permetre el luxe que comprar unes sabates barates, perquè ens han de durar”
Mireia Cazador ha reinvindicat la moda com a motor del sector, però amb una aposta per la qualitat i l’ús de “fibres sostenibles” en una societat que valori més l’adquisició d’una peça duradora que la d’altres de vida efímera: “Potser és millor comprar menys i a un preu més alt”.
“A més durabilitat, menys residus generats”, ha agregat Enric carrera abans de recordar una frase del seu pare: “No ens podem permetre el luxe de comprar unes sabates barates, perquè ens han de durar”. Els investigadors treballen per descobrir materials “que durin més i tinguin fibra reciclada”, per trobar el punt d’equilibri, però el futur desitjable no passa sols per la innovació tecnològica.
També passa per una conscienciació sobre consum responsable, considerant “si cal rentar una samarreta a 40 graus durant dues hores i mitja” quan ni està tacada ni fa mala olor i, de totes maneres, “amb mitja hora a 30 graus a la rentadora n’hi hauria prou”. Una possibilitat innovadora, apuntada per Ardanuy: “La creació de teixits que no s’hagin de rentar tant”.
Es torna a cosir, creix la sensibilització, però queda camí per davant, per superar el paradigma del “veig, veig, veig, vull, vull, vull” (ha dit Carbonell) en un aparador global i de reclams constants. La personalització de la roba constitueix un altre repte, segons Ardanuy, en aquest context d’obsolescències programades.
