Finestres, balcons, galeries, tribunes… Aquest element arquitectònic que connecta l’interior de la casa amb l’exterior va guanyar valor amb el confinament de la pandèmia per la covid perquè ens permetia enllaçar amb el carrer per observar què i qui hi passava. Són espais elevats annexos a l’hàbitat, un mirador per observar el dia a dia del carrer i per copsar l’ambient de qualsevol manifestació ciutadana, com ara el que viurà Terrassa aquest cap de setmana amb la celebració de la vintena Fira Modernista.
Amb motiu de la gran festa de la primavera, que ens fa viatjar cap a finals del segle XIX i la primeria del XX, redescobrim un conjunt de tribunes d’edificis del patrimoni d’ús residencial, les seves formes i funcions, i fem una descripció de cadascuna de les triades. Són la Casa Jacint Bosch , la Casa Joan Marcet, la Casa Mercè Pous Cunill i la Casa Benet Badrinas. Dues d’elles, les de Joan Marcet i Benet Badrinas, són de l’insigne arquitecte Lluís Muncunill.
En les cases senyorials de l’època noucentista, la tribuna es caracteritza per ser un espai construït al primer pis que sobresurt de la façana de l’edifici. Pren la forma de rectangle, trapezi o semicercle i, en general, queda tancat amb vidrieres per tres costats. L’element arquitectònic permetia veure el carrer sense ser vist i ser-ne un espectador privilegiat des d’una alçada superior. Era, a més, un espai acollidor en tant que hi entrava la llum del sol cap a l’interior i quedava resguardat de les inclemències del clima de l’exterior.
Apareix cap al segle XVIII a Anglaterra, a l’època victoriana, i més a prop, a la península, a Galícia (la Corunya i el Ferrol) i al País Basc (Vitòria). Des d’aquests punts geogràfics, el balcó afinestrat s’expandeix a altres llocs. Els anglesos, per exemple, van deixar empremta a l’illa de Menorca en temps de la seva colonització al llarg del segle XVIII. Van batejar aquest element constructiu com “bay-windows” (finestres en forma de badia) o “bow-windows” (finestres en forma d’arc de circumferència). Precisament, aquest segon mot anglès va derivar al menorquí com “boínder”.
La tribuna és pròpia de llocs freds però no pas dels càlids. A Catalunya, el balcó de vidrieres amb presència i estètica notable és recurrent en l’arquitectura modernista i noucentista en les cases senyorials. Sí que preval, però la mateixa funció que és la de captar la llum del sol cap a l’interior i aprofitar l’estança amb diverses funcions. En aquest sentit, la tribuna era un espai de feminització i reservat a les dones per contemplar el carrer en solitari o acompanyades i desenvolupar tasques domèstiques. Llocs per cosir i llevar les penes. “Costureros” i “quitapesares”, en deien a Galícia i dels que l’escriptora Emilia Pardo Bazán en va fer motiu literari en la novel·la “Los pazos de Ulloa”.
Espais que les senyores de la casa es van fer seus per conversar, posar fil a l’agulla, llegir, prendre el te i el cafè amb pastes i jugar amb els infants. Les tribunes foren un respir i una distracció per les senyores d’aquella època amb poca vida social. Varen ser petites cambres que permetien el contacte visual exterior de manera discreta sense trencar la seva privacitat. Miradors del pas del temps de la vida quotidiana i dels esdeveniments religiosos i festius.
Casa Mercè Pous Cunill
Creu Gran, 39
Arquitecte: Josep Masdeu i Puigdemasa
Any de construcció: 1914-1915
La façana respon a un estil eclèctic amb trets historicistes i és obra de l’arquitecte barceloní Josep Masdeu i Puigdemasa. Destaca la gran tribuna al primer pis, de sis obertures amb finestrals, integrada al cos central de la façana, sostinguda per tres mènsules amb motllures geomètriques amb espiral incisa al lateral. Està formada per quatre obertures-finestrals frontals i dues més de laterals, amb tarja fix superior i finestres practicables de doble fulla. La llinda d’arc carpanell de cadascuna d’elles presenta decoració geomètrica vegetal. Coronada amb fris corregut motllurat. A sobre, al segon pis, balcó amb barana de ferro colat decorada com la resta de baranes de la façana.
Casa Jacint Bosch
Carrer del Teatre, 4
Arquitecte: Josep Ros i Ros
Any de construcció: 1912
Coneguda popularment com la seu de Minyons de Terrassa, té una façana d’estil eclèctic que cavalca entre el modernisme i el noucentisme. És l’única obra a Terrassa de l’arquitecte Josep Ros i Ros, nascut a Martorell. La tribuna del pis principal, que sobresurt del pla de la façana, presenta tres obertures, en un cos sostingut per dues mènsules treballades amb motllures arrodonides. La part inferior és decorada amb garlandes de llorer en suspensió. A la part central, cinc obertures, tres frontals i dues laterals, amb finestrals de fusta, avui dia substituïts per alumini, dividides per quatre columnes exemptes i dues més adossades al mur, cilíndriques amb capitells de fullatge i flor al mig. A sobre, un fris corregut ornamentat amb flors de quatre pètals. La tribuna està coronada, al segon pis, amb un balcó balustrat format per obertures semi ovalades.
Casa Joan Marcet
Raval de Montserrat, 12-14
Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada
Any de construcció: 1913
Es tracta d’un edifici del prolífic arquitecte que presenta algun tret modernista, però que ja està a un pas del noucentisme. La tribuna, de forma pentagonal i de pedra, és l’element més noucentista de la façana. Està situada al primer pis i descentrada a la dreta de la façana totalment asimètrica. La sosté una mènsula de doble motllura decreixent. Consta de cinc finestrals d’una sola tarja de vidre. Conté una motllura correguda a baix, seguint tota la façana i al pis superior, una motllura en voladís. Reposa sobre la tribuna, un petit balcó amb passamà ondulant i barana de ferro colat amb motius geomètrics vegetals.
Casa Benet Badrinas
Passeig Comte d’Ègara, 2-4
Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada
Any de construcció: 1916
L’element principal de la façana és la tribuna pentagonal que representa el tret definidor del període noucentista de Muncunill. És de pedra i està situada al primer pis, centrada a l’edifici. Sostinguda sobre una sola mènsula motllurada decreixent. Està formada per cinc finestrals de fusta, tres al frontal, essent el central el més gran i dos més a cadascun dels laterals. Tots ells tenen una barana formada per dues línies horitzontals de ferro colat. Llindars amb arcs carpanells i amb tarja fixe de fusta a la part superior. La tribuna culmina, al segon pis, amb un fris corregut i un balcó de balustrat amb passamà i motllurat.
La finestra indiscreta
Domènec Ferran i Gómez, historiador de l’art
Les tribunes, finestres indiscretes tamisades per cortinetes, no apareixen en edificis terrassencs fins al període del noucentisme, en la segona dècada del segle XX. Excepció feta de la tribuna de ferro del Magatzem Cortés i Prat, a la placeta de la Font Trobada, de l’any 1898, que podríem considerar la més antiga de la ciutat.
La seva funció de mirar el carrer, de tafanejar, ja la feien des del segle XIX els quartos de reixa, aquests a peu de vorera. Llocs de tertúlia i treball manual de senyores benestants al centre de la ciutat. També a les cases modestes, on l’habitació del davant, amb la tauleta rodona amb faldilles i el braser a l’hivern, foren el punt de mira femení de l’activitat al carrer i al barri.
No va ser fins a la dècada dels anys quaranta, en què s’observen en l’arquitectura eclèctica terrassenca noves tribunes a cases als carrers d’eixample, Major, rambla d’Ègara, Volta i Nou de Sant Pere, entre d’altres. Al mateix temps neix una nova tipologia de blocs de pisos, que incorporen les galeries cobertes, una fórmula idònia per guanyar espai tancat i lluminositat, volant més enllà de la línia de la façana.
Cito dos exemples que són obra de l’arquitecte Frederic Viñals Paquez; la Casa Josep Corbera Puig a la rambla d’Ègara, 138, cantonada amb la plaça d’Anselm Clavé, on destaca la gran tribuna circular, i l’edifici de la plaça de Josep Freixa i Argemí, 3, amb tribuna rectangular.
Les tribunes i les galeries cobertes s’expandeixen a tots els barris a les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, al primer pis, sobretot sales d’estar-menjador i alguns dormitoris de matrimoni. Fins que les noves arquitectures de les façanes de línies rectes i obertures planes s’acabaran imposant en l’arquitectura domèstica terrassenca contemporània, i les tribunes aniran quedant-se juntament amb les tertúlies i la contemplació de la vida del carrer en un testimoni del passat.
