Continuem parlant de les estratègies de Trump. La realitat és que, del que va explicar inicialment, ja ha anat canviant moltes coses dels seus objectius. De fet, ara molts especialistes ja estan pensant que, amb aquest atac indiscriminat en totes direccions, pretén aconseguir abaixar el preu del dòlar i convertir el deute que venç aquest any en deute a molt llarg termini a molt més baix interès.
La política aranzelària llançada per Trump està tenint molts més efectes secundaris dels que ell presumia. Així, el primer efecte ha estat la previsió a la baixa del creixement dels EUA i, de rebot, de tot el món. Tant és així, que als EUA es parla de recessió. Ell pretenia que els tipus tornessin a baixar, contenint la inflació, però el que està aconseguint de forma immediata és el fre del consum intern, per les pors, i els aranzels portaran segur a un repunt de la inflació, que de moment encara no s’ha materialitzat.
En paral·lel, tenim el fet que ha anunciat una baixada del preu del petroli, així com una reducció de les restriccions a l’ús d’energies productores d’anhídrid carbònic i altres òxids de sofre, fòsfor, etc., molt perillosos per a la salut. El fet de baixar el dòlar també està ajudant no tan sols als EUA sinó a la resta de països com Europa, que no són productors, a millorar els costos de producció, en abaixar el preu de l’energia.
Finalment, vol, ara que venç prop d’una quarta part del deute dels EUA, col·locar-lo en altres països. Sembla que estigui pensant en l’acord Plaza, signat el 1985, quan es va devaluar el dòlar quasi un 50% per tal d’aconseguir que els EUA reduïssin el pes del deute i augmentés la seva competitivitat, mentre queia la del Japó, pagant un gran preu per haver acceptat el rebaix del deute nord-americà. La situació actual fa pensar que Trump està buscant que les nacions es venguin part del deute. Pretén que els mateixos països que han estat encanonats pels aranzels, acceptin renovar el deute amb més baixos tipus d’interès. Aconseguirà Trump doblegar-los a tots per acceptar aquest canvi de paradigma, o bé es plantaran, no renovant i generant un problema més greu, que serà que ningú vulgui el deute americà? O la qüestió seria, a bones, haver pactat entre els països desenvolupats una quita multilateral de deute, renovant mútuament i devaluant tots alhora les monedes principals, sense que així es perdés cap d’aquests països res?
