En què ens formem? Quins són els continguts i competències en què centrem les nostres activitats formatives? De quina manera accedim a les actualitzacions imprescindibles per poder seguir entenent sobre el que havíem après? Com es configura l’accés a l’oferta formativa i qui es fa responsable de què l’oferta respon adequadament als canvis que es produeixen a grans velocitats?
Sense menysprear la important feina de les institucions que actuen en aquest àmbit, el debat permanent sobre com han de ser les activitats formatives al llarg de la vida, està sovint marcat pels interessos d’algunes minories.
En l’era de la societat de la informació en el que internet és la font i el canal d’accés a continguts i d’intercanvi (en un minut s’envien 150 milions d’e-mails i es fan 3,5 milions de cerques al Google), la gestió de les institucions i centres de formació està sovint mediatitzada pel fre de la poca flexibilitat i rigidesa. Hi ha iniciatives que es frenen en excés per l’aplicació de normes fetes en contexts anteriors ja superats i per l’acció de gestors o decisors que amb l’obsessió a fer noves regulacions que deixen la seva petjada, aturen propostes convertint la mediocritat en lideratge.
El marge que tenim els individus per prendre decisions sobre la nostra formació, està mediatitzat per factors externs i organitzatius que no controlem per nosaltres mateixos. Per exemple, les decisions sobre el futur de nois i noies que acaben el batxillerat van molt més enllà de les proves de selectivitat, generadores d’estrès domesticable. A les escoles i instituts, tots els enormes esforços dels professors, estan emmarcats pels plans educatius que sovint canvien seguint els aires de la política del moment i malauradament l’alumnat segueix diversos plans al llarg de la seva activitat formativa en les primeres etapes de la seva vida abans de la formació superior.
Interessos interns
A la universitat també hi ha grans interessos interns que influencien en les activitats en els graus o en els postgraus. Aquí, se superposen les necessitats dels professors permanents o consolidats i les velles metodologies, amb les demandes de noves titulacions per continuar atraient els joves que acaben el batxillerat i la competència d’altres centres educatius. Més enllà de la docència, resulta que la important activitat de recerca i publicació d’articles en revistes de referència científica, és sobretot el resultat del pla de carrera que tenen els professors més joves sense plaça fixada. Si deixem a part l’afany investigador nat, veiem com l’incentiu de la plaça consolidada és el motor que impulsa la recerca. També el sistema d’incentius pels trams de recerca significa als professors titulars un reconeixement amb sou, i això incentiva la participació en grups de recerca i en articles com a co-autor dels joves professors que fan de la publicació d’articles la seva raó de ser més important. Entremig, molta activitat docent es deixa a les mans dels professors associats que, amb contractes precaris i renovats any rere any, desenvolupen les activitats formatives més properes a la realitat social, econòmica i del sector en què desenvolupen la seva activitat professional. L’aportació dels professors associats, silenciosament menystinguda per molts dels que formen part de l’acadèmia, té poc recorregut en iniciatives imprescindibles per oferir formació adequada a la realitat en graus i postgraus de la Universitat pública. El professorat amb plaça recela dels professionals amb vocació docent, limitat amb la burocràcia i meritocràcia del sistema dominant. La formació en valors, emocions, estratègies, gestió, visió, disseny, relacions,…. és la que necessiten els treballadors del futur que no podran competir amb els robots i algoritmes centrats en tasques repetitives i de curt termini. Estem ben orientats en això?
Mentrestant, la festa major de Terrassa es barreja amb l’inici de les rebaixes i el comerç desitjós de treure’s stock acumulat per la manca de vendes pel retard de la calor aquest any. Per acabar, molt interessant el recent debat sobre un estudi de les marques imprescindibles. Molts compren marca quan s’abaixa el preu…
*L’autor és economista i profesor UAB
gabriel izard@uab.cat
