Llegim que en Shigeaki Hinohara, doctor japonès de 104 anys i que està estupend, posa en pràctica 14 receptes sobre el comportament humà. Algunes són físiques: pujar escales i carregar paquets, evitar el sobrepès, la ciència i la medecina per si soles no ajuden o sanen, el dolor és un misteri. Altres són d’actitud: no et creguis tot el que et diu el teu metge, comparteix el que saps, tingues plans de futur, recorda que l’energia no ve del dormir molt o menjar bé sinó que et sentis bé, busca un rol de comportament (per exemple que faria el meu pare davant d’un cas concret), pensar que viure molt és fantàstic, no et preocupis massa doncs la vida està plena d’incidents impredictibles, no et tornis boig pels diners, inspirat. Estar bé (i en el cas del doctor japonès entre d’altres) doncs, es basa en una combinació de factors que depenen més de la persona que de l’entorn. L’adaptació a l’entorn no resta valor al camí que les persones agafem. En el mateix entorn alguns triomfen i d’altres fracassen. A l’agost es viatja molt més que mai en vacances, i els viatgers perceben les grans diferencies entre països i territoris en àmbits culturals, econòmics i físics. Tot i així les receptes per estar bé es podran aplicar arreu amb resultats satisfactoris.
L’entorn
I el pes de l’entorn es va modelant amb la intervenció humana. L’acció de la política, les persones, les organitzacions, les institucions, les empreses, … tot plegat va forjant un entorn que amb el permís de la natura i el canvi climàtic, ens dóna el grau de l’"estar bé".
L’economista de Yale, John Roemer ens recordava en una entrevista publicada recentment a la contra de La Vanguardia com estem de bé a Europa. Aquí, a Alemanya, a França la ciutadania té més ingressos els darrers 40 anys, mentre que als Estats Units el poder adquisitiu dels més pobres ha anat minvant des dels anys 70. Allà l’1% dels més rics acapara el 30% de la riquesa mentre que a Europa acapara el 20%. Les dues coses són una bestiesa que dispara contra la desigualtat i que el contrapès dels sindicats, diluït cada vegada més entre la política i els interessos particulars, no és suficient per reduir aquestes diferències.
Per influenciar que el canvi econòmic sigui més respectuós en el medi ambient i en la disminució de les diferències, l’activitat dels partits és fonamental. Ara ho veiem a Catalunya: l’acció decidida dels partits posa sobre la taula debats i propostes originals que inviten a l’acció dels altres partits i de la societat (mitjans de comunicació, ciutadania, agents econòmics,..). Seguint Roemer els partits polítics tenen uns patrons que es repeteixen arreu i sempre: la fracció dels pragmàtics que prioritzen la consecució del poder i la fracció dels ideòlegs que se centren que el partit canviï la societat. Trobar l’equilibri i la cooperació entre les fraccions és imprescindible i els sofriments i desigualtats del capitalisme necessiten més acció política. Roemer diu "Tot i que els partits són instruments imperfectes, no hi ha altres eines per poder actuar. Han d’evitar que la capacitat de crear riquesa dels mercats i les empreses porti (per exemple) que la secretaria del multimilionari Warren Buffet pagui més impostos que ell".
Bé, aquí tenim el nou curs escolar i les aules s’ompliran la setmana vinent d’estudiants i nova energia de coneixement i il•lusions. Els començaments són així de positius. Les empreses també reprenen totes les iniciatives aturades durant l’agost per vacances i la intensitat i el soroll del tràfic tornarà a brogir amb delit. Benvinguts a la nova temporada plena d’emocions, esforços i satisfaccions.
L’autor és economista i profesor UAB
gabriel izard@uab.cat
