Diners

Servituds

Vull un treball en el qual al final de mes es pagui la meva nòmina!!"

No és una reivindicació sindical sinó la resposta d’un estudiant, quan a la classe vaig preguntar perquè estudiaven la carrera universitària. Podria ser una resposta sorprenent, però sens dubte reflecteix una gran part de la cultura que predomina en el nostre país. Estudiar només per un sou.

La pregunta següent sobre per què es va escollir la disciplina de l’estudi, encara profunditza més en la cultura predominant: "perquè per tall de nota no vaig poder entrar a una altra facultat". La resposta sincera del estudiant mostra la resignació en buscar el fàcil i ràpid i la manca de determinació per aconseguir objectius. I no és un cas aïllat. En les persones, en les organitzacions, les institucions, les empreses, a casa… moltes vegades es prefereix reduir l’esforç a la mínima expressió i s’accepta que les coses són com són, i que poc es pot fer per influenciar en canviar-les. Per què? Prendre la iniciativa per proposar noves coses i per avançar-se fora de la zona de confort, suposa un risc sobre les conseqüències desconegudes, que frena l’acció. Aleshores s’imposa l’acceptació i la servitud a la cultura dominant en l’entorn i en les organitzacions, que es dóna per descomptat i que es manifesta com una barrera molt difícil de trencar. I llavors és quan ve la paràlisi i l’actitud que no promou l’esforç per avançar.

Aquesta és una vella història que es repeteix constantment i que frena l’acompanyament que les institucions i responsables de governs i entitats han de fer per seguir el ritme de la ciutadania.

Per això les empreses s’esforcen per establir a temps procediments i activitats per incorporar els canvis que els clients promouen i així ser sostenibles en el temps. Quan llegim que inversors de projectes es retiren per manca de resposta de les institucions, ens esgarrifem no tant per la retirada en sí, sinó perquè la pèrdua de l’oportunitat es dóna per culpa de la por institucional a trencar la barrera del risc. És molt lamentable la retirada de qualsevol iniciativa per la pèrdua de confiança a l’interlocutor. Quantes oportunitats perdudes per culpa de la cultura de l’aversió al risc i del plaer per mantenir la zona de confort!

Tanmateix hi ha exemples que mostren com les barreres es poden mantenir a través dels missatges repetits contínuament. Veiem per exemple altre cop com el president de Promarca Ignacio Larracoechea no perd l’oportunitat per criticar a les empreses de distribució, ara en ocasió de l’estudi sobre les innovacions en els productes de gran consum: recalcant que la marca del fabricant "sigue siendo el motor casi exclusivo de la innovación" (la Razon 12-5-2017). Innovar no es exclusiu de ningú! Tan de bo hi hages mes promoció de la innovació entre tots!

En un debat recent en la l’associació "CAFEE", comunitat d’alumni de la facultat d’economia i empresa de la UAB, els participants ens preguntàvem sobre el futur dels estudiants i es recalcava que actualment els candidats als diferents llocs de treball, han de demostrar la seva capacitat de sacrifici i la seva visió o experiència en l’àmbit internacional, més que en els coneixements específics que la universitat ajuda a adquirir. Davant l’excés d’oferta de candidats, els responsables de reclutament de les empreses s’esforcen a esbrinar els candidats vàlids, a través de les actituds i capacitat de resposta en situacions d’estrès i pressió. Tornem-hi: canviar la cultura de la comoditat!

Les servituds s’han de superar, s’ha de sortir de la zona de confort i esperar que les coses funcionin per si soles. Hem de canviar el pensament del que tot ve donat i incentivar les iniciatives de participació, per a reforçar relacions, i guanyar tots amb les sinèrgies. Allunyar pors i aconseguir compromisos de futur és el repte trenca que tot si val per continuar igual.

L’autor és economista i professor UAB
gabriel izard@uab.cat

To Top