El 25 de març, el jugador terrassenc Óscar Aguilar va disputar el seu darrer partit com a waterpolista. Va ser en el segon encontre de les semifinals del “play off” contra el Barceloneta. Ha jugat 17 temporades en el primer equip del CN Terrassa i una, la 20-21, al Mataró. Ho deixa amb 34 anys i una carrera plena d’èxits.
Aquesta temporada havia tornat al CN Terrassa després d’un any a Mataró. Era el moment de plegar? Quan vaig marxar a Mataró sabia que em quedava poc en el món del waterpolo. La meva il·lusió era retirar-me a casa, però era difícil quan em van obrir la porta i vaig haver de marxar. Quan va acabar la temporada vaig parlar amb l’entrenador del CN Terrassa, el Dídac Cobacho, i es va obrir la possibilitat de tornar. Jo ja pensava fer un any més i prou en el cas de tornar al Terrassa. Volia acabar fent la temporada sencera i així ha estat. També li haig de dir que fins a Nadal no ho tenia del tot decidit, perquè tornar a estar a casa i amb els meus companys de sempre feia que tingués ganes de continuar. Però el tema laboral també influeix i al final ha estat decisiu. El dia es fa molt llarg i havia arribat el moment de retirar-me.
En cas de no haver tornat a Terrassa, hauria plegat l’any passat? Si, segur. No tenia ganes d’anar enlloc més. De fet, quan vaig marxar a Mataró ja va ser una mica estrany perquè va ser en plena pandèmia. I va ser un any difícil.
En aquest cas, el waterpolo li ha fet un regal especial retirant-se al seu club. Igual ja ni ho pensava. Quan es va donar aquesta oportunitat vaig ser molt feliç. De fet, la porta es va obrir tard. Jo sabia que existia alguna oportunitat i quan es va concretar va ser una alegria molt gran, perquè retirar-me a casa era el que sempre havia somniat. M’ho van posar molt fàcil en el club i jo també ho vaig posar fàcil.
L’equip ha fet una molt bona temporada després de tots els problemes que ha patit. I vostè, individualment, també. Ha estat una temporada dura per l’equip perquè perdre dos jugadors importants com el Víctor Gutiérrez i l’Òscar Carrillo a mig campionat ens ha obligat a refer-nos com a equip. Finalitzar en la quarta posició a la lliga ha estat un èxit important. I personalment, al principi no estava satisfet amb el meu joc, perquè venia de Mataró on el joc era molt diferent. I em va costar una mica tornar-me a adaptar. Al final he jugat bé i molts minuts. Acabar la meva carrera jugant a un gran nivell ha estat fantàstic.
Com se sent ara que ja és exwaterpolista? Encara no ho trobo a faltar perquè, de fet, seguim entrenant i no ha canviat massa el dia a dia. Serà dur al setembre, quan comenci la temporada i no estigui amb l’equip. Ara el que em queda és el sentiment de satisfacció d’haver-ho donat tot, de no deixar-me mai res. Penso que he fet les coses bé, estic content de la meva trajectòria. No puc estar més agraït pel que m’ha donat l’esport i el waterpolo en particular.
Vostè ha format part d’una gran generació de jugadors. Li ha faltat guanyar un títol amb el CN Terrassa? Marxes del waterpolo amb la sensació que hem merescut guanyar algun títol durant tots aquests anys, d’haver estat a l’ombra del Barceloneta. Amb els equips que hem tingut es fa dur no haver guanyat res. Però hem tingut davant un Barceloneta espectacular, hem agafat el pitjor moment en aquest sentit. Però el fet d’haver jugat moltes finals de lliga i de la Copa del Rei també és per sentir-se satisfet. Hem lluitat contra un superequip, els hem arribat a guanyar i això quedarà escrit per sempre. En tot cas, tampoc és el més important. M’emporto moltes altres coses que tenen més valor que haver guanyat un títol. Quan vaig començar, el CN Terrassa era el sisè o setè equip de la lliga. I passar a ser un dels millors és com una victòria. Hi ha una bona base al club per continuar estant a dalt, però cal consolidar més el projecte per poder guanyar un títol.
El seu pitjor moment va ser quan li van comunicar que no comptaven amb vostè fa dues temporades? Va ser molt dur per a mi, sobretot per les formes. Jo sabia que era un jugador veterà i que podia passar, però m’ho van dir a finals de juliol, amb tots els equips quasi fets i amb poc marge de maniobra. No ho esperava, jo no volia marxar i va ser un cop. Hi ha decisions que prenen altres persones i que has d’acceptar. En tot cas, això em va obrir la porta del Mataró que també va ser una gran experiència.
Què li deixa a la seva vida el waterpolo? M’ha deixat molts valors. A nivell d’equip, de companyonia, d’afrontar les diferents situacions emocionals. Això et forma com a persona. I totes aquestes lliçons les pots aplicar a la teva vida laboral. L’esport m’ha donat moltíssim.
Es queda amb algun moment esportiu de la seva carrera? Amb molts, és difícil escollir. La primera final que vam disputar de la Copa del Rei i que vam jugar a Terrassa, per exemple. O la classificació per a la fase final de la Champions, que va ser un moment clau de les nostres vides.
