Esportivament, Terrassa és reconeguda per l’hoquei herba, però també per altres disciplines com el waterpolo i per cites anuals com la Mitja Marató, els trofeus Ciutat de Terrassa de bàsquet i les competicions de ciclisme. Per a molts, és el llegat dels Jocs de Barcelona’92. Terrassa n’és conscient i manté aquest esperit.
L’educació esportiva comença a la infantesa. Les activitats extraescolars contemplen jocs reglats, amb entrenaments regulars i competicions a partir dels 5 anys. Els Jocs Esportius Escolars de Catalunya engloben l’atletisme, el bàdminton, el bàsquet, el cross, les curses d’orientació, la dansa esportiva, els escacs, el futbol, el futbol sala, la gimnàstica (artística i rítmica), l’handbol, l’hoquei, l’hoquei línia 3×3, el judo-taekwondo, la natació, el patinatge, el tennis taula i el volei.
Una relació que en els propers anys podria incloure altres disciplines amb presència a Terrassa, com són l’ultimate i el padbol. Dos exemples d’esports titllats com a rars o diferents, per ser pràcticament desconeguts pel públic en general. Aquest és potser el tret que els diferencia de les disciplines minoritàries, com poden ser els dards, les bitlles, l’esgrima, el bàdminton, la petanca, el tir amb arc, el futbol americà o el rugbi, per citar-ne alguns.
Tot i ser esports pràcticament desconeguts, l’ultimate i el padbol tenen lligues catalanes, competicions nacionals i campionats internacionals. Els seus jugadors reconeixen que els van descobrir per casualitat, generalment, a través d’amics o professors d’escola. El boca-orella va funcionar i en pocs mesos el nombre de membres ha augmentat.
Per què criden l’atenció?
El padbol aporta dinamisme, diversió i espectacularitat a una disciplina que barreja el pàdel amb el futbol i que és força competitiva. La norma de joc té moltes connotacions amb els esports de raqueta (el servei, la posició per posar al pilota en joc, la puntuació…). És molt fàcil d’aprendre i fa que tothom pugui jugar. L’esport va néixer a l’Argentina fa set anys i va arribar a Espanya el 2011. En pocs mesos s’ha creat una empresa (Padbol España) per difondre’l i una Asociación de Padbol Española (APE), que és l’encarregada d’organitzar les competicions. Actualment, a l’Estat hi ha més de 25 clubs repartits en deu comunitats autònomes. Un dels últims a arribar ha estat el C. P. San Cristóbal, de Terrassa.
Disc volador
L’ultimate (frisbee, disc volador o flying disc) atrau totes les edats. En els equips poden jugar nens de 15 anys amb altres de 35 o 55 anys perquè no hi ha límit d’edat. Hi ha competicions masculines, femenines i mixtes. Els partits es disputen a la platja (equip de 5 jugadors i 45 minuts) o en camps d’herba (amb 7 jugadors i 90 minuts).
El disc volador, que va néixer als EUA, és un esport sense contacte, que combina el joc ràpid de l’handbol amb la part física del futbol, l’estratègia del bàsquet i amb un sistema de puntuació semblant al rugbi o al futbol americà.
A Catalunya, figura en el llistat d’activitats físico-esportives de lleure, reconegudes i inscrites al registre d’entitats esportives i no assumides per una federació esportiva catalana. La Federació Espanyola de Disc Volador (FEDV o Espadisc) n’és l’organisme rector, tot i no ser reconeguda encara pel Consell Superior d’Esports.
No obstant això, aquesta és una disciplina en expansió, que té 24 equips federats a Espanya (18 a Catalunya), amb competicions nacionals de cap de setmana, a camps de platja i herba i a les categories d’open, femení i mixt.
Un dels aspectes més distingits és el principi “Spirit of the game”, que seria com el “fair play” en altres esports i que és tan valorat en una competició com els punts anotats. En el campionat d’Europa sub-20, celebrat l’agost a Frankfurt, la selecció espanyola (amb una notable presència catalana) va guanyar aquesta categoria tan preuada pels jugadors on el diàleg, el consens i el respecte són fonamentals.
Potser en un futur el padbol i l’ultimate segueixin el camí del korfbal a Terrassa. La ciutat va ser pionera en la pràctica a principis dels 1980 d’un esport que va ser reconegut el 1990 per la Secretaria General de l’Esport i ja està consolidat. Un camí que encara han de recórrer els dos esports, en funció de la seva evolució.
El caràcter i la forma de ser determina l’elecció d’un esport
A la infantesa els companys d’escola o el fet que els germans ja practiquin algun esport determina l’elecció d’una disciplina o una altra. Amb els anys, els joves són els jutges i àrbitres de les seves eleccions. Molts ho deixen a l’adolescència, altres continuen amb la pràctica setmanal i les competicions de cap de setmana i uns altres decideixen deixar-ho per descobrir-ne d’altres.
Hi ha experts i professionals que han establert una relació directa entre esport i personalitat. Diuen que els més extravertits i socials opten per jocs en equip, com el futbol, el bàsquet o l’hoquei, mentre que els més tímids trien les disciplines individuals, com el tennis o la natació. Els perfils més hiperactius es decanten pels esports d’aventura.
Un estudi de la companyia Catalana Occidente va determinar que la psicologia estava molt vinculada a l’esport. Aconsellaven que les persones apassionades optessin per activitats físiques relacionades amb exercicis de resistència, com la bicicleta, el rem o l’esquí, per potenciar el caràcter optimista.
Per als més sentimentals, aconsellaven exercicis físics més suaus per practicar-los en grup i, en aquest sentit, suggerien la marxa, l’esquí o el tir amb arc. Per als més nerviosos, les noves disciplines esportives. Podrien triar el padbol o el disc volador.
Una altra dada curiosa és la que apunta que els ordenats es decanten per esports rutinaris com les classes dirigides; els actius prefereixen els més intensos perquè els motivin; els socials participen en disciplines amb una càrrega positiva, com el fitness, i els més aventures s’arrisquen a practicar qualsevol esport que incentivi aquest esperit de risc. Només cal triar allò que ens cridi l’atenció, que sigui divertit, que pugui assumir el nostre cos i que s’identifiqui amb la forma d’entendre i viure la vida.
