Joan Yago (1987) escriu les obres que La Calòrica porta a escena. Tot i això, Yago també té projectes en solitari, com l’adaptació de “Nada”, ara mateix al Centro Dramático Nacional, a Madrid. En tot cas, La Calòrica arriba divendres a Terrassa.
Aquesta setmana he vist que deixaves X, suposo què pel “hate” i la brossa. També ho fa The Guardian, la Universitat de Barcelona… Però, a on ens estem traslladant? La veritat és que els que ens estem passant de X a Bluesky no tenim ni idea d’on ens estem anant. Perquè en el fons sabem poc. Sembla que està en mans d’un fons d’inversió de criptomonedes… Ara bé: sí que sabem d’on venim: d’una xarxa que no garantia el dret d’expressió i una certa veracitat de les notícies, en mans del responsable que Donald Trump hagi guanyat les eleccions. De missatges negacionistes i d’extrema dreta. I a mi m’agrada molt Twitter! He tingut accés a molta informació, he rigut moltíssim… Però haurem, de fer la passa de sortir-ne, si volem mantenir una certa coherència.
Són les xarxes socials material per futures obres? Per mi sí… I no ho dic amb gran orgull. M’agradaria dir que soc una persona que es documenta en fons acadèmiques i fidedignes. Però la majoria del temps no ho faig així: la meva primera via d’informació és Twitter. M’agradaria tenir una vida menys “on-line” i tenir un consum de dades menys ansiós. I estar menys enganxat a l’actualitat.
Ostres! És guai la resposta, però jo en el fons no ho preguntava en aquest sentit… Si no en si les xarxes socials poden ser la temàtica d’una futura obra! Amb La Calòrica més d’un cop ens hem plantejat fer una obra sobre les xarxes socials, en clau crítica, sobre la cultura de la imatge, la cultura de l’exposició el FOMO… Però sempre arribem a la conclusió que preferim no fer-ho. Crec que no tenim prou distància ni estem preparats per saber si realment, tot i el que hi ha a les xarxes és tan terrible i criticable, com diem. Que els nens i adolescents estan perdent l’atenció… Jo no estic tan segur. No controlo. Així que, de moment, prefereixo callar la boca. Soc una persona més ansiosa per les xarxes socials, però també ens ha portat coses bones.
Com interactua La Calòrica amb la digitalització? El “fenomen calòric” ha estat vinculat a una comunitat molt fidel a internet. Tenim teatres plens no per grans campanyes de màrqueting, sinó perquè la gent ho comparteix a internet.
De fet, aquesta comunitat és com els seguidors d’un equip esportiu. La gent es fan de la companyia, no dels actors en concret! I això no es veia des de les Cia de La Transició com Els Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom… Si! I és un enorme motiu d’orgull. No és que fos el nostre pla inicial. Es coneix més la marca Calòrica, que la de cap dels seus integrants per separat, la gent ens vincula amb un projecte, una teatralitat, una manera de fer. La nostra persistència es basa en aquest fenomen.
Us hem posat durant una l’etiqueta d’“emergents”… Però ara sou més aviat mainstream! Exhauriu entrades abans de l’estrena! Sou la centralitat? No tinc massa clar fins a quin punt ocupem aquesta centralitat o no, han de passar anys. Sí que és cert que tenim la sort d’anar estrenant i després de fer gira. Ara “Le congrès ne marche pas” la farem al Poliorama, que és un teatre privat, a la Rambla… I s’estan venent les entrades. O sigui, que tenim la sensació que sense deixar de fer el teatre amb contingut que ens agrada, ens funciona. Hem arribat a l’espai de la comercialitat i la popularitat. També és cert que vivim en una certa bombolla. I hi ha molta més gent de la que ens pensem, que no té ni idea de què és La Calòrica. Ens podem arribar a creure que som els reis del mambo, però té a veure amb les xarxes socials. Aspirem a arribar a nou públic i que llavors puguin dir: m’interessa i em fa gràcia… O això no va amb mi.
Mai podria fer La Calòrica una obra més frívola, un “divertimento”? L’estètica per l’estètica? Suposo que sí. La nostra sensació des de dins és que, després d’una obra més dura de mastegar, l’obra següent ens ve de gust posar-nos més frívols, més visuals, una mica menys discursius. Potser un dia ens cansem de determinant tipus de teatre, clar. Però no sé si aconseguirem sortir-nos mai de nosaltres. Intentem variar, no avorrir-nos… Però som qui som.
Has donat suport a partits polítics. Et fa por que significar-te signifiqui penalitzar-te? O no estem aquí? No sé si ho estem, però no em fa por. Jo mai he donat suport a un partit si em generava dubtes. Quan ho he fet, ha estat sense cap vergonya, o que un dia m’acusin de fer-ho. Al llarg de la vida m’he alineat amb diferents partits. En alguns moments molt amb els Comuns, d’altres amb la CUP. No em fa cap vergonya, ens hem d’atrevir a firmar que hi ha una visió alternativa.
“La meva mare sap que ha d’estar alerta amb el que diu, que després surt a una obra meva”
Va una mica d’això, “Le congrès ne marche pas”? Entronca amb el compromís i l’existència d’alternatives? Sí. El tema de l’obra és la imaginació política. Partim de la base de la frase: “És més fàcil imaginar la fi del món, que la fi del capitalisme”. Tots som anticapitalistes, però a la vegada som incapaços d’imaginar una alternativa tangible i duradora al capitalisme. Tots els intents de sortir d’una lògica capitalista han fracassat.
I què plantegeu? Que estem frustrats, que no sabem imaginar? Intentem explicar que aquesta manca de capacitat d’imaginar no és accidental. Des de principis del segle XIX hi ha mandataris que intenten assegurar-se que per a la ciutadania sigui difícil pensar que hi ha alternatives i que tothom cregui que el que tenim és el menys dolent del possible. Reproduïm el Congrés de Viena, de 1814, el de la restauració de l’Antic Règim. Allà venen a dir: la Revolució Francesa ha estat una sagnia. I, per tant, un fracàs. I qualsevol altre intent acabarà igual. Mai existirà una alternativa. Aquest sistema és l’ordre natural de les coses i hem d’aprendre a viure en pau amb això.
Per acabar, el 2025 estrenareu “La brama del cérvol”. Una pista, sobre de què hi va? Doncs mira, ara mateix estic amb el document obert, encallat al final de la pàgina 20. No et puc dir més.
