Un pòster de Lenin i un altre de la revolució de Nicaragua decoren la paret. Estem a Can Pingàs, un casal independentista que naixia amb el segle XXI. I allà, en un local del carrer Col·legi, al desembre de 2001, trobem Enric Marco fent una de les seves reconegudes conferències.
I qui era? Enric Marco Batlle (1921–2022) es va fer passar per un sobrevivent republicà als camps nazis. Una invenció que va mantenir durant quasi 40 anys i sota la qual va donar centenars de xerrades explicant l’horror nazi. Era la cara pública del moviment. I tanmateix, ell no hi havia estat mai. I ara recupera vigència per pel·lícula “Marco”, que va fer més de 600 espectadors al Cine Catalunya el cap de setmana de l’estrena.
“Ho explicava amb una emoció que et feia posar la pell de gallina”, dispara Pere Cardús, qui presentava l’acte i s’asseia a la taula al costat de Marco. Un Cardús 23 anys més jove, juntament amb Marc Ferrer, Jordi Villena i altres joves de l’època van pensar de portar Marco a parlar a Terrassa. “Quan el vam convidar, teníem interès en parlar en l’auge de l’extrema dreta, que ara és un tema ‘mainstream’, però llavors no ho era, tot i que nosaltres ho patíem”, recorda Cardús. “Vam contactar l’Amical. I l’Enric va ser molt amable, ràpidament va dir que sí que vindria. Recordo que el dia que va venir vam tenir una conversa tranquil·la, que va ser molt generós”.
Aquesta és una de les moltes xerrades que Marco, aleshores resident a Sant Cugat, va fer a Terrassa entre els anys 2000 i 2005, aproximadament. A diverses escoles, la BCT i la seu del Centre d’Estudis.
Enric Marco i Pere Cardús / NEBRIDI ARÓZTEGUI
En aquella xerrada de Can Pingàs també hi era l’historiador Marc Ferrer, assegut entre el públic. “La sensació era d’immensa admiració, com quan un cop vaig veure uns brigadistes internacionals a la universitat”, explica Ferrer. “Així que evidentment et deceps, quan ho veus. Però més aviat em fa llàstima, perquè ell s’ho va creure. Suposo que estaria malalt a nivell psicològic”, afegeix. De tota manera, el punt clau per a Ferrer són les conseqüències pel conjunt del moviment memorialista. “És que va afavorir que hi hagués un desprestigi del relat col·lectiu de les víctimes, perquè donava peixet als negacionistes”, sosté.
També hi era Jordi Villena. També crític amb la seva figura. “Quan es va destapar el cas, ho vam estar parlant amb gent de casals d’altres ciutats i ens preguntàvem com ens la podien haver colat així”, recorda. Villena també apunta que en el dia de la xerrada es va quedar sorprès de la relativa joventut de Marco. “El vaig veure entrant al local i em vaig dir: Aquest home no és tan vell”. Villena recorda haver fet números mentals. “Devia tenir 5 anys, al camp!”. Però com que parlava amb tanta convicció, el pensament li va marxar ràpidament del cap.
Tota manera, afegeix una gran curiositat. “El darrer cop que el vaig veure, va ser a la famosa assemblea de la CUP al velòdrom de Sabadell, on es decidia la investidura d’Artur Mas. Doncs Enric Marco estava allà participant, assegut en una cadira de rodes. Probablement hauria arribat amb companys llibertaris”.
“Marco” es projecta al Cinema Catalunya / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Un recorregut fascinant, el de Marco. Amb crítiques, però també defensors. O almenys amb matisos. Com ara Mireia Pi i Laia Santesmasses, vinculades les dues als moviments socials, i que el van escoltar a l’escola quan eren adolescents. “Jo no recordo que hi hagués cues de gent que volgués anar a les escoles a fer pedagogia”, diu Mireia Pi. “Que va ser una decepció? Sí, perquè era un referent. Però a veure, que dels camps de concentració en sabíem per haver llegit ‘El diari d’Anna Frank’ i poc més, eh?”. Hi coincideix Santesmasses, qui afegeix: “Recordo que arran de la seva xerrada, després vaig parlar de la memòria familiar amb la meva iaia, cosa que mai no havíem fet”. Pi conlou: “A més a més, potser ell ha tingut la salut de poder-ho explicar, mentre que a les víctimes reals potser els resultava massa difícil”.
Com construïm els records?
Pere Cardús també fa referència a la literatura. “Tu pots llegir la Montserrat Roig, però quan hos ents a viva veu…”. A més a més, fa una reflexió sobre el concepte de veritat. “Hem de pensar fins a quin punt es va creure la seva pròpia mentida, que de tantes vegades explicada, potser no és que se la cregués, però si l’havia normalitzat, fins a donar-la per vàlida”, sosté. I aprofundeix: “Són com aquelles petites mentides, que amb el temps se solidifiquen. Perquè els recrods, són un procés de reconstrucció del passat”. Encara més, diu Cardús: “Savant les distàncies de la gravetat, potser tenim molts petits Marcos al nostre voltant. I nosaltres mateixos? Segur que tenim petites mentides inconscients, una forma en la que recordem una forma d’actuar que no és així”.
Xerrada de Marco a Sant Cugat / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Per les xerrades a les escoles també el va conèixer el mestre Manel Màrquez. “L’any 2002 vam fer una exposició a l’IES de Viladecavalls i el material ens el van cedir a l’Amical, on vaig conèixer de passada l’Enric”, recorda. Posteriorment, va coincidir amb ell a dues xerrades a Terrassa. “Primer vam fer una presentació d’un llibre a la Biblioteca Central. I després una altra a la seu del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, que llavors estava al carrer Pantà”, diu. Màrquez també és del parer que Marco va fer dany al moviment memorialista. “A més a més, mentir és no respectar allò succeït. I trobo que és una humiliació, una indignitat. És que esborra tota la feina feta prèviament, malgrat que fos bona”.
I és que la seva figura és (i serà) d’una complexitat enorme, que situa el debat en termes com la puresa (en la veritat) o el compromís (en la mentida).
Els afectats: “És un film honrat i seriós”
Juan Manuel Calvo és terrassenc i alhora l’actual president de l’entitat afectada pel cas Marco: l’Amical de Mauthausen. De fet, hi va entrar el febrer de 2004, mesos abans que es destapés l’escàndol. “Marco va fer una tasca de difusió important, movia les emocions. D’acord. Ara bé: És això un argument vàlid, per justificar-ho? Per mi no és. Els fins no justifiquen els mitjans. No et pots posar en la pell de les víctimes, des de la mentida”.
Tot i així, Calvo diu que l’estrena del film “Marco” no els ha trasbalsat, a l’entitat. “Els directors ens van contactar abans de començar i ens van generar confiança. Ens han mantingut informats i fins i tot vam veure un passi privat a l’agost. Creiem que és una pel·lícula honrada, seriosa, que no busca l’escàndol fàcil, sinó reflexionar sobre la figura polièdrica de Marco”. A més, Calvo explica que el Cas Marco no els preocupa ni els ocupa. “Actualment estem centrats a organitzar els actes del 80è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració, l’any 2025. Estem organitzant viatges als camps per més de 300 persones de Catalunya”, avança Calvo.
