[Guillem Plans]
Quan preguntes per Joan Aymerich, els periodistes veterans de la ciutat et recomanen que hi parlis: “No té un article, sinó un llibre sencer” o “té un documental”, diuen. És el discjòquei en actiu més longeu de Catalunya: té 74 anys i en fa 55 que s’hi dedica professionalment. “Cada any dic el mateix: és l’últim. Però no ho deixo mai. És increïble com aguanta el cos”, comenta. Els dissabtes encara el pots trobar a la discoteca Mackintosh de Port de la Selva, sota el nom artístic de Dj Papa John. “Faig tres horetes, surto de la cabina i faig de relacions públiques”. La música és la seva vida: té una col·lecció de 40.000 vinils –paga el lloguer de quatre trasters per guardar-los– i 10.000 discos.
A Terrassa, va ser una icona del Mackintosh i el Number One. A Sabadell era un mite de la nit a qui saludaven desconeguts que el reconeixien de les sales de festa. El novembre del 1969 comença a Box i la seva carrera ja no s’aturarà. A Boeing s’hi va estar 10 anys, convivint amb un lloro hondureny Guacamayo que vivia engabiat al local. I també va passar pel mític Concor. Els joves sortien de festa setmana sí, setmana també. Les discoteques s’omplien els divendres, els dissabtes i els diumenges; després s’hi van sumar els dijous. I a l’estiu, cap a la Costa Brava, “on es mesclaven cultures i la música era molt diferent”.
Va punxar a l’Angela Club de l’Estartit i a la Passarel·la d’Empuriabrava. Fins i tot, al Tiffany’s i el Pacha de Baqueira Beret.
Ser discjòquei significava compartir aquella passió que portava a dins amb tothom. S’hi aficiona de molt jove escoltant Ràdio Luxemburg. Les novetats el feien al·lucinar, cada nit s’adormia amb el transistor. Va conèixer abans que ningú The Beatles, Led Zeppelin o The Rolling Stones. Cada dos per tres, cap a Barcelona a comprar revistes especialitzades per estar sempre actualitzat. Perquè estar a l’última ha sigut una de les claus i obsessions de la seva carrera.
Cada quinze dies agafava el cotxe i viatjava nord enllà, deixant enrere l’Espanya carca per comprar novetats musicals a Alemanya, Suïssa o Anglaterra. “Aquí no hi havia res. Manolo Escobar i para de comptar. Les novetats sortien molt tard, érem uns pioners”, recorda. De tornada, calia driblar la duana: “Teníem una estratègia. Arribàvem a Perpinyà el vespre, a l’hora de les pel·lícules picants. Després sortíem amb tots els ‘spanish’ i ens deixaven passar a tots. Estava demostrat que si passaves mitja hora abans o després, t’aturaven i et requisaven el material o et feien pagar els aranzels”.
El món de la nit no és fàcil. I si fa 55 anys que fa de discjòquei és perquè ha esquivat temptacions. “He enterrat amics que van escollir altres camins. Mai he provat les drogues. Em van educar així, vaig fer cas i m’ha anat bé”, relata abans de trencar la tensió: Ara bé, un i dos i tres i quatre cubates sí que queien, a vegades! Eren 6 hores en una cabina!”.
Ha vist de tot, coses que pot explicar i altres que no. “L’alcohol et transforma, siguis qui siguis. He vist un jutge completament anat de l’olla”. Coses desastroses: “A una noia que cantava amb ‘playback¡ se li va encallar el disc. Si el públic arriba a tenir tomàquets, l’hi tira”. Coses empipadores: “Algú va buidar un esprai picant i vam desallotjar la discoteca sencera. Altres vegades, havíem rebut trucades de falses bombes”.
Coses boniques: “Un grup de sordmuts va entrar a la discoteca i va avançar fins als altaveus. Hi van posar les mans i es van posar a seguir el ritme”. I moltes altres coses que sí, s’haurien d’explicar en un llibre.
