Conversem amb David Olivares (Premià de Mar, 1972) fent un cafè a Amics de les Arts.
Porteu a Terrassa una comèdia. Fa la sensació que en l’imaginari col·lectiu es creu que fer humor és fàcil… Uf, la comèdia és molt difícil; és molt seriosa. És un art: cal escoltar el ritme del text, els companys… I s’ha de surfejar amb el públic, que sempre t’acaba d’encaixar. No és fàcil. Jo trobo més fàcil sortir i fer un drama. La comèdia està defenestrada i és molt més difícil. També depèn de quin dia tinguis. És com fer jazz.
Quin tipus de bromes i humor treballeu, amb una temàtica sensible com un bar del Gaixample de l’any 1992? Sobre la primera lectura de text, vam veure moltes bromes homòfobes, algunes xenòfobes i algunes masclistes. I sí que és cert que ho diuen els personatges, que són uns cafres i que són de fa 32 anys. Perquè llavors era més normal -que no ho era-, ser masclista o fer broma sobre gais i lesbianes. No estava tan mal vist com ara. Llavors els personatges sí que ho són, d’homòfobs, però l’obra no. En la primera lectura vam dir “Ala!”. I l’hem pentinat, clar. I hem intentat que no quedés homòfoba i crec que ho hem aconseguit.
Com es percep la Barcelona pre-olímpica? Hem posat referències que per gent que tingui menys de la meva edat no entendrà. Començaven els telèfons mòbils, s’estava fent la ronda de Dalt, la Litoral, els Jocs Olímpics, la Vila Olímpica, la Barcelona que es netejava…
Era a ser més interessant que l’actual Barcelona, massa igual a les altres capitals europees? Des de 1988 fins a 1995 va haver un canvi de ciutat, un canvi de paradigma. Es va netejar Barcelona, tot i que també hi va haver moltes injustícies. Veníem de la Movida madrilenya, tot i que el tema LGTBIQ+ no tenia tantes lletres, teníem la “l” i la “g”. Jo tenia 20 o 22 anys, estava post-adolescent.
Incloure aquest cafres, és una certa reivindicació sexual? L’obra vol fer passar una bona estona. No hi ha una “moralina” o voluntat d’alliçonament. Ara bé: És com un petit mirall retrovisor. I diem: “Mira com podíem arribar a ser, fa 32 anys”. I amb això, cadascú que faci la seva balança de com ha canviat la societat.
I que a l’espectador no li salti les alarmes… Espero que no li’n faci saltar-les a ningú. Però és que mires enrere i dius: “Que fort”. La “nenaza”, l’afeminat… Ja no fan gràcia. Ara ens hem educat molt més.
Per cert, pre-estreneu l’obra a Terrassa i et veiem molt segur pels carrers del centre. Hi tens relació? Vaig estudiar a l’Institut del teatre 4 anys. I llavors vivia a Terrassa. I a l’Alegria vaig fer “El Tartuf”, a 4t curs. Vaig acabar al 1999, o sigui fa 25 anys! I clar, hi tinc molts bons records…
Olivares, aquest dimecres a l’exterior del Teatre Alegria / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Quina és la teva cartografia sentimental terrassenca? Venia als Amics de les Arts, anava pel centre, per la Rasa… M’hi vaig passar molt bé. Fer el que t’agrada durant 8 hores cada dia! Jo hi tornaria a estudiar a l’Institut del Teatre, aquí a la seu de Terrassa, no a Barcelona!
Parlem ara del programa d’humor polític “Polònia”. Creus que és una mena d’evolució del periodisme? Jo el veig com una enciclopèdia històrica de Catalunya. Si ara posem un capítol del dijous, 14 de maig de 2011… Sabríem què passava! Perquè trobarem un gag de Montilla, o de Zapatero dient el famós “Apoyaré”, o del “chapapote”… Una Viquipèdia des de l’humor dels darrers 18 anys. El que fem dijous és una transcripció del que ha passat els dies anteriors.
En el post-Procés, a Polònia li costa més seguir amb la tensió humorística? Hi ha hagut èpoques de tot. En l’època del Tripartit passava poca cosa. Ja amb el Procés, era més divertit! Després hi ha un petit estancament, però ara tornar a revifar. És com l’actualitat. També hi ha cuiners, els homes dels temps… Has de fer altres coses.
Fins que el meteoròleg Tomàs Molina no ha estat candidat d’ERC, jo només el coneixia per la teva cara… (Riu) Quan es va presentar a les eleccions, em van enviar un WhatsApp: “Nen, escalfa que entres”. I jo pensant: No pot ser, la realitat supera la ficció. Després, en un míting el vaig veure dient que volia que Catalunya anés a Eurovisió.
Potser és el teu personatge més popular! Estic molt content! Encara em faig creus que el Molina hagi entrat a l’imaginari col·lectiu! I mira que és un personatge que quan li vaig proposar al Toni Soler, no va estar convençut. El vaig estrenar al 2008. Però és que el Molina de veritat fa molts anys que entra a casa nostra, perquè Catalunya és un poble que li agrada molt la meteorologia. Jo potser faig bé la seva ànima, com es belluga, l’aire que té… Però no soc un imitador nat. No faig les veus clavadíssimes. Soc més actor que imitador.
Tens bon rotllo amb els teus imitats? Sí, amb la majoria sí. Hi va haver una època, en la política catalana, que no eres ningú si no tenies imitació al “Polònia”. Jo crec que els agradava. I quan Josep Piqué va venir a fer un “cameo”, ja tothom va voler venir a fer aparicions, amb allò de treure el de veritat i l’imitador alhora.
Piqué del PP! Això vol dir que Polònia ha agradat als partits no independentistes? Jo crec que el “Polònia” ha repartit a tothom per igual. Jo soc “indepe” de soca-rel i potser té un vessant més catalanista. Però ens hem enfotut molt de nosaltres, d’Esquerra, de la CUP, de Junts… És una televisió pública i hauria d’haver-hi més programes punyents, fins i tot que critiquessin la casa, TV3.
La polèmica entorn del programa “Zona Franca” de Joel Díaz no anava en la direcció que dius… Jo vaig veure el gag i vaig dir “escolta’m no n’hi ha per tant”. Entenc la reacció del Joel, és molt legítima. Crec que TV3 la van cagar. Parlar de nazis ens fa entrar en el debat dels límits de l’humor. I jo crec que no n’hi ha.
Has imitat l’exalcalde terrassenc Pere Navarro. EI em va agradar molt fer-ho, perquè després va derivar en “el fullet del federalisme”.
I de l’exministre Wert, del PP, que en dius? Em va agradar molt, però és que no feia de Wert, sinó del Doctor Maligno. I com que soc molt fan d’Austin Powers, doncs m’ho passava teta. Amb el “mini yo”.
L’exconseller Felip Puig, de CiU? No teníem clar com abordar-ho. Però se’ns va ocórrer el bat de beisbol. I va colar!
Què penses de programes humorístics com “Vaya semanita”(ETB2) o “El Intermedio” (La Sexta)? Som un altre país, ni millor ni pitjor. El nostre humor prové més del món anglosaxó.
