Bob Pop va conèixer els membres de
Ladilla Rusa i l’assagista
Andrea García-Santesmases el mateix dia. “Feien un concert a l'
Insttitut Guttmann, on feia tractament. I l’Andrea se’m va acostar i em va donar el seu llibre”, recorda el polifacètic periodista cultural.
El motiu que fos a la Guttmann no és un altre que l’esclerosi múltiple que va fer pública l'any
2019. Ara viu a
Barcelona i es mou en cadira de rodes. I tot i que no vol ser “referent de res”, sense dubte és el nou referent de la trentena de persones que el van escoltar dimecres a l’
Ateneu Candela, on va presentar el llibre
“El cuerpo deseado. La conversación pendiente entre feminismo y anticapacitismo”, oprganitzat per la
llibreria Synusia. Ho va fer de la mà de l’autora, l’antropòloga Andrea García-Santesmases, qui ha escrit aquesta anàlisi de la intersecció entre patriarcat i capacitisme. Mentre que Bob Pop ha escrit el pròleg, per a la segona edició de (
Kaótica Libros).
Una combinació entre teoria discursiva i experiència vivencial que ajuda a fer-ho entenedor.
Ramón Sampendro
Qui et ve al cap quan penses en una persona discapacitada? A l’Estat espanyol, fàcilment en Ramón Sampedro. “Però és que vaja quin exemple! Si amb 13 anys només tens aquest referent, sembla que quan abans et matis, millor. Perquè estàs esclavitzant ta mare”, explica l’antropòloga. Bob Pop és encara més contundent: “Jo me l’hauria carregat, feliç!”. I és que ambdós veuen una romantització de l’eutanàsia. “No és una crítica al dret, sinó a la mirada capacitista des de la que es fa”, diu. O sigui: eutanàsia si ja ha nascut, o avortament si les proves determinen que naixerà amb discapacitat.
Quins són, doncs, els referents? “Ara a les sèries de
Netflix sí que surten personatges amb discapacitat, especialment a les sèries queer”, apunta Andrea. Però també matisen què, abans, els actors dels films que tractaven la discapacitat sempre eren actors no discapacitats. Com a la ja esmentada
“Mar adentro” i “La escafandra y la mariposa”, perquè així poden rodar escenes oníriques en les quals el personatge camina i té sexe (d’una vida preaccident).
[caption id="attachment_526233" align="aligncenter" width="700"]
Públic a l'Ateneu Candela / ALBERTO TALLÓN[/caption]
I això suposa un greu handicap: “A l’hora de generar models imaginatoris masturbatoris... Quines referències tindrà un ‘disca’ de 20 anys”, es demana Bob Pop.
Jocs para-olímpics
I només en les ficcions. Quin son els discapacitats famosos? Podríem parlar de l’atleta sud-africà
Oscar Pistorius. “Clar, hi ha un consum morbós de la seva vida, amb aquella tragèdia i amb aquella victòria”, explica. D’allò infrahumà al fer superhumà.
“Però on són les representacions quotidianes?”, es demana Bop Pop. Els Jocs Para-olímpics són un altre cas. “El para-olimpisme m’inquieta. Perquè has de demostrar la teva superació d’una manera inhumana?”, es demana. “Això és com
fish-fucking: no és sexe, és circ”, diu sorneguer. “O quan sents a dir que va pujar a
l’Himàlaia amb els monyons... Doncs mira: No calia! Fes els papers de la discapacitat o baixa a fer la compra, que sí que és un repte”.
Sauna gai
I és que la ciutat no està pensada de forma transversal. “És com els restaurants que diuen que està adaptat. I arribes, i en fi, no hi ha rampa. Ja veus els teus amics com els 5 portadors de
la Verge de Sevilla, alcen la cadira de rodes i quasi et llancen dins del local”.
O els bars. Diu Bob Pop: “Jo no puc anar a ballar a la discoteca, tot i que sí que puc moure el meu tors al ritme de
la música yeyé”, diu. “El que passa és que em puc fotre una gran hòstia. Perquè la
llum estroboscòpica molesta. No pas pel tipus de llum, sinó perque manca llum convencional per poder veure clarament si hi ha un esglaó, una rampa, una barana...”. O sigui, la llum com a element que dona informació pràctica. “I tampoc puc anar a una sauna gai a follar, perquè cap ni una està adaptada”, remata.
Assistent sexual
Ai las, el sexe. Les persones discapacitades tenen dret al sexe? Arrenquen el bloc de debat tot citant la figura de l’“assistent sexual”. “Em molesta que parlem tant de l’assistent sexual des de la modernitat. Per què, llavors, les nostres amigues no es converteixen en assistenta? Doncs jo no truco un amic meu per tal que em faci una palla”.
És en aquest debat quan neixen matisos i posicions diferents. Es parla de “prostitució adaptada”. També s’explica la figura dels especialistes que ajuden una parella de persones amb discapacitat a canviar de postura sexual, al llit. O a altres barreres, per tenir vida sexual activa i normalitzada. “Imagina que cada vespre t’ha de posar al llit ta mare. O que vius a
una residència d’habitació compartida”, diu Bob Pop. Perquè la classe social també determina les opcions.
[caption id="attachment_526232" align="aligncenter" width="466"]
Bob Pop, dimecres a la llibreria Synusia / ALBERTO TALLÓN[/caption]
Malgrat tot, Bob Pop diu que caldria tendir -com a societat- a l’intercanvi. “A mesura que la meva discapacitat avança, em faig més comunista”, diu.
I tot i així assumeix el seu
privilegi econòmic. “Tinc una bona feina. I vaig decidir contractar jo mateix un cuidador. Perquè si tenia el servei que em posava l’estat, era afavorir la subcontractació de les tasques de cures a empreses que tant liciten un concurs de recollida de la brossa, d’una construcció o les cures; feminitzant i precaritzant les treballadores”, diu.
I en tot cas, cal parlar d’una persona discapacitada com a objecte del desig. Persones “
devotee”, als quals els posen les persones “disca”. I els “
wannabe”, que volen que la seva identitat sigui el d’una persona “disca”.
Perquè el desig que sentim pot ser innat, però l’objecte del desig sexual és
una construcció social. “O sigui, quins cossos són follables”. I quins són susceptibles de rebre violència. Perquè també cal advertir que l’abús sexual a nois “disca” és quasi tan elevat com el de les dones. “Allòdisca no treu
allò matxi”, remata Andrea.
