Vies de circulació, mercats sense pedigrí i zones de la perifèria industrial. Els escenaris en els quals Antoni Miralda decidia treure la seva càmera fotogràfica no eren els que s’esperaven els estudis.
O dit d’una altra manera: de l’estudi (on es podia fer una construcció ambiental amb attrezzos) al carrer (on la incertesa n’és inherent). I és en aquest espai on la model Twiggy, musa de Miralda, es passejaria com a model d’alta costura.
Twiggy al país dels “Mec de la Rue” –“noi del carrer”, en francès–. El paradigma canviava i Antoni Miralda (Terrassa, 1942) serà un dels grans abanderats.
Valentín Roma, comissari de la mostra (i director de la Virreina), enraona: “Miralda treu les models al carrer, en un espai sense codificar i, per tant, imprevisible que exigeix d’elles, del fotògraf i de l’equip una presa de decisions que no és mai del tot apriorística”.
Una estampa de l’exposició / DT
De fet, el relat fotogràfic de Miralda sobre la ciutat de París no és el de l’urbs turística i fotogènica per antonomàsia. “És més aviat el dels mercats sense pedigrí, el de les vies de circumval·lació, el de les perifèries on la vida transcorre aliena als bulevards burgesos”, afegeix el ripolletenc Roma.
I ho contraposa al París d’Haussmann (l’arquitecte que va dissenyar les grans avingudes, per enderrocar els antics carrerons amb potencial de barricada). “Davant el París dels museus i les catedrals imponents, Miralda prefereix els ‘blind points’ de l’urbanisme oficial i historicista, llocs amb una gran densitat humana, popular i escassament apropiable com a clixé”, remata el comissari de la mostra.
Els 60s, a París
Aquestes fotografies de Miralda són encàrrecs de la revista de moda “ELLE”, on els va anar publicant entre els anys 1964 i 1971. Els anys en què el terrassenc Miralda va viure a París, entre artistes diversos i altres catalans.
Ara s’exposen ara al centre la Virreina (a Barcelona), en una mostra visitable fins al proper 1 d’octubre. Es tracta d’unes obres que s’han mantingut pràcticament inèdites fins que, l’any 2022, Ignasi Duarte, les rescatava amb motiu d’una mostra a la Galería Moisés Pérez de Albéniz.
Twiggy, fotografiada per Miralda
Una de les particularitats de l’exposició és que també s’ensenya el procés selectiu a partir del qual es tria una única fotografia que llavors serà inclosa en la revista publicada. O sigui, es poden veure tots els conjunts de negatius (contactes originals d’època, en blanc i negre); les fotografies un cop revelades; i posteriorment, el seu encaix dins la maquetació de la revista “ELLE”.
Abans de fer les fotos per a la publicació de moda, Miralda tenia un bagatge en el món de la fotografia. El seu pare, ha dit, tenia un laboratori de fotografia i era un aficionat amateur a les fotos. I un dia, Antoni Miralda va agafar una càmera de casa seva quan va anar a París a l’any 61 i va començar a fer fotografies.
Són els anys que Miralda es permetia fer una vida d’artista sense ser artista, tal com explicava ell mateix al cèlebre corresponsal Josep Maria Martí Font. “Anava a dinar a L’École des Beaux Arts, on als soterranis es guardaven tots els quadros dels pintors premiats i els becaris de Roma; aquell món de les escoles d’art que sempre m’ha fascinat però on no em vaig voler ficar mai”.
Una estampa de l’exposició / DT
En paral·lel, a partir de la dècada de 1960, Miralda desenvoluparà altres línies artístiques com l’objecte, el cerimonial, les intervencions en l’espai públic, el menjar i el concepte “Food Cultura”. Com ara els seus assemblatges antimilitaristes, coneguts com a “Soldats Soldés” (1965-1973), una acumulació de soldats de plàstic que va esdevenir un al·legat pacifista.
Els 70s, a Nova York
Amb el canvi de dècada, canvien els seus horitzons. Miralda deixa paris per Nova York, convençut com està que allà on passen les coses és, ara, la macro-urb nord-americana.
Darrere quedaria el maig del 68. L’ebullició de les tribus urbanes, la música, el cinema, el teatre en viu o la televisió. Els “Apocalíptics i integrats” d’Umberto Eco. Jean Luc Godard i la Nouvelle Vague… Mec de la Rue i les colònies algerianes… I diria “hola” a l’“underground” novaiorquès.
