Dos músics ben diferents, Antoni Vivaldi i Franz Schubert, que tenen un eix comú: la música sacra. La Coral Nova Ègara de Terrassa, amb direcció de Jordi Lalanza, puja avui dissabbte a l’Auditori Municipal (20 hores) per oferir-nos composicions dels dos grans mestres associades a les pràctiques religioses. La formació comptarà per l’audició amb cor, solistes i una petita orquestra.
La música sacra és un estil que els grans compositors de la història han utilitzat per desenvolupar les seves idees musicals i mostrar-nos la grandesa del seu art. La coral ha triat de Vivaldi el salm 110 de “Dixit Dominus RV 595” en el que el compositor italià va adaptar la música al text d’una manera brillant com per exemple la solemnitat del jurament diví (Iuravit Dominus) exposada pel cor que comença a cappella.
La segona part del concert estarà dedicada la missa núm. 2 que Schubert va compondre en sol major D. 167 en només una setmana (del 2 al 7 de març de 1815) demostrant la grandesa del seu art amb només 18 anys.
“Dixit Dominus” és una obra religiosa de Vivaldi en forma de motets sobre els salms de les vespres. Se situa cap a l’any 1738 i, es considera que per la seva maduresa, podria ser de les darreres composicions del músic italià per a l’Ospedale della Pietà de Venècia. Vivaldi va ser professor de violí i cant en la Pietà en dues etapes, l’última entre els anys 1723 a 1740.
Per la seva part, la “Missa núm. 2” en sol major de Schubert data de 1815, gairebé un segle després. És la més coneguda de les tres misses breus del compositor alemany. Va ser composta de manera ràpida i després de l’èxit que havia tingut la primera que va ser interpretada a la parròquia original de Schubert.
En el seu moment es va observar que la segona missa era més modesta que la primera i que només exigia una orquestra de corda i un orgue a més de solistes i un cor. L’anècdota és més d’un segle després, cap a 1980, es van descobrir unes partitures que completaven la intenció final de Schubert amb la incorporació de trompetes i timbals. La partitura final no es va imprimir fins a 1845, dècades després de la mort del compositor, i fins llavors va passar de manera discreta. Així i tot, es va descobrir un director de música de Praga que l’havia usurpat i va acabar a la presó per estafa.
