“Aquesta vegada sí que parlo. No paro de xerrar en tota l’hora i mitja que sóc a l’escenari”, ens anuncia, des de l’altra banda del telèfon (efectivament, parla), Carles Sans. Després de “quaranta anys en silenci”, és a dir, fent teatre gestual i sense text a la companyia Tricicle, aquest popular actor el trenca justament a Terrassa, avui. Al Centre Cultural, aquesta nit, Carles Sans estrena el seu primer espectacle en solitari, amb un títol clar i català: “Per fi sol!”. Ningú més que ell serà a l’escenari, des del que anirà descobrint anècdotes i situacions insòlites i divertides que ha travessat com a “triciclero” o en la seva vida personal.
El primer espectacle en solitari d’un membre d’una companyia d’èxit planetari com Tricicle s’estrena a Terrassa. Per què?
Realment, ha estat una casualitat. Abans de l’estiu ja tenia contractades algunes actuacions amb “Per fi sol!” a diverses poblacions, però a causa de la Covid-19 totes es van anar anul·lar. He fet dos assaigs amb públic, a Llinars del Vallès, per tal de donar consolidació a l’espectacle. Però la funció pròpiament primera, perquè és la primera que s’ha mantingut, és aquesta de Terrassa. Al Centre Cultural, d’altra banda ja hi he actuat altres vegades, i és un molt bon escenari.
“Per fi sol!” és un monòleg. Després de tota una vida de teatre gestual i en grup, per què s’ha posat ara a parlar, i en solitari?
Un cop presa la decisió d’aparcar Tricicle, vaig pensar que em continuava agradant molt estar damunt d’un escenari, i també que tenia ganes de fer alguna cosa ben diferent de tot allò que havia estat fent en aquests quaranta anys. I vaig pensar en un espectacle en què, parlant, expliqués un seguit d’anècdotes viscudes, personals i professionals, al llarg d’aquest temps. El fet de passar-me una hora i mitja, sol en un escenari, parlant, també em suposava un repte personal. Quan fa molt temps que fas una cosa, la veritat és que t’acaben venint ganes de fer tot el contrari.
La intenció segueix sent fer riure.
Sí. És un espectacle d’humor, des del començament fins al final. Malgrat que hi explico vivències, i que estic tot sol a l’escenari no és aquest un espectacle intimista, sinó que tot és comèdia. Com sempre.
Paraules, ¿i escenografia també?
Hi ha una escenografia, molt pensada, amb una pantalla en què es projecten imatges en diferents moments de l’espectacle. També he treballat molt les llums. No és un monòleg a l’ús, encara que damunt de l’escenari hi hagi una sola persona explicant les seves coses.
El recomanaria als moltíssims seguidors de la companyia Tricicle?
Qui vingui a veure mim, se sorprendrà, perquè no paro de parlar en tota la història. Malgrat això, crec que la gent que ha seguit Tricicle gaudirà, perquè moltes de les històries que explico les he viscut amb el grup, i descobriran coses de la nostra trajectòria, del que era la nostra vida quotidiana, que desconeixen. I les explico amb paraules, però també utilitzo les meves eines de sempre, que són el gest i l’expressió corporal. L’ espectacle és una barreja entre text i gestualitat.
Tot el que explica és veritat, doncs?
Tot, absolutament tot. Hi ha coses que semblarà impossible que passin a la vida real, però m’han passat. Tot està basat en fets, en anècdotes professionals i situacions viscudes. Tampoc he hagut de fer un exercici de memòria. Vaig tenir molt clar de seguida quines eren les vivències més sucoses. I en vaig fer una selecció, perquè si les posava totes, em passava de temps.
Hi ha noms d’altres persones, en les escenes de l’espectacle? Hi treu draps bruts d’alguns coneguts?
Algunos noms esmento, però les anècdotes sempre són a títol personal, o professionals, amb els meus companys. No explico res que pugui posar en un compromís a ningú. Són situacions quotidianes en què tothom s’hi pot reconèixer. (Com el ridícul que va fer en un jumbo quan tenia pànic a volar; com els van llepar l’orella quan eren al Japó; la manera en què va superar una colonoscòpia membre la doctora li parlava de Tricicle; que abans de convèncer Paco Mir i Joan Gràcia per formar la companyia es va interessar per les seves parelles, o la primera vegada que els seus pares el van veure actuar).
“Per fi sol!” és l’inici de la trajectòria de Carles Sans com a monologuista? Hi ha prou anècdotes per a fer-ne una segona part?
Sincerament, no sé el que vindrà després. Ara, tinc aquesta joia entre les mans, i la meva intenció es portar-la força temps, un o dos anys.
(Nascut a Badalona l’any 1955, Carles Sans va deixar els estudis de dret per dedicar-se plenament al món de l’espectacle. A banda de la seva trajectòria a Tricicle, ha escrit i dirigit alguns curmetratges nominats als premis Goya. També ha dirigit muntatges teatrales, com ara “Spamalot el musical” o “Garrick” i ha protagonitzat molts anuncis.)
