Entrevistem Helena Sánchez. “Faré 40 anys a l’agost, una bona edat per renéixer”, diu. Rememora en clau de denúncia els abusos sexuals patits quan era una nena. Rememora el silenci de complicitats. Ha publicat “Despertar. Tornada a l’infern 30 anys després” (Uno Editorial), en català i castellà.
Què és “Despertar”? Una novel·la real? Unes memòries fragmentàries? Jo la qualificaria d’autobiografia semificcionada. Sentia la necessitat de donar-li la mà a aquella nena que vaig ser, de protegir-la, de donar-li veu. I no amago la ràbia per passar comptes, perquè la ràbia és una emoció necessària per gestionar l’abús.
Com va néixer el llibre? Quan va aflorar tot? En el llibre s’alternen records despertats en la teràpia amb escrits que sorgien durant aquesta teràpia, per acabar posant en ordre elements i explicar una història perquè el lector decideixi el que és cert i el que no. Va néixer del primer any de teràpia. Tot va començar a irrompre fa tres anys. El meu fill tenia 1 any i mig. Quan anava a veure la meva família, sentia comentaris, veia situacions que feien connectar amb el que m’havia passat, amb allò que havien plantejat com un joc. Quan ets una nena no tens experiència ni llenguatge per saber què allò no havia de ser així, que no degué passar.
La ferida de l’abús impacta, doncs, en l’edat adulta... Sí. El descobriment suposa un daltabaix emocional. Vaig créixer amb això. No ho relacionava amb el sexe perquè això no ho és. No és sexe. És abús.
A més de la teràpia i de la catarsi literària, tot el que va passar no ha tingut repercussió penal? A l’octubre del 2024 em vaig recompondre i vaig presentar una denúncia. I es va posar en marxa una investigació. Es va tancar. Però havia de fer-ho, per justícia. Va ser alliberador. Vaig sortir de la comissaria dels Mossos d’Esquadra lleugera, com si m’hagués llevat molts quilos del damunt. I aquella nit vaig dormir tant...
A l’obra no identifiques directament ningú. Només és identificable el meu avi patern, ja mort, però vaig sofrir abusos per part d’altres dos homes de la meva família, molt pròxims. I d’uns altres.
Els abusos en la infància se solen perpetrar en l’àmbit domèstic, però en el teu cas tenen una derivada social. Parles d’una xarxa de pederastes al parc de Sant Jordi en els anys noranta. Sí. En la part que dona al carrer del Pare Llaurador hi havia una espècie de local amb taules, amb un bar. Els homes feien la xerrada, jugaven a petanca. El meu avi em portava allà i a una nau pròxima, i a la consulta d’un metge. I hi havia més nens. “Ara jugarem a l’habitació fosca”, ens deien, ens feien bordar, ens donaven pistes, ens feien mirar una llanterna. Un dia van venir quatre nois a casa del meu avi... I el meu avi cobrava diners. Allò era un joc, em deien, un secret. Vaig créixer amb aquesta realitat normalitzada, però tenia malsons, cridava de nit, plorava per tot, em feia pipí al damunt. Vaig sofrir abusos des dels 5 o els 6 anys fins als 15. Crec que tot va acabar quan vaig començar a sortir amb un noi, amb 16 anys.
Escrius: “Sou el meu passat, però no formareu part del meu present, i molt menys del meu futur. El que vau fer-me ja no és un secret i mai més ho serà. Trenco el pacte de silenci amb totes les conseqüències”. La meva família era de classe mitjana, amb vida aparentment normal, estructurada, amb joguines el dia de Reis, amb plat a taula, sense drogues ni alcohol. M’han donat l’esquena, fins i tot una familiar pròxima ha emprès una campanya contra mi en xarxes socials. Per a alguns soc la boja... Sé que he deixat al meu fill sense aquestes relacions familiars, però... Per a què les volia? Quan sigui gran li ho explicaré tot. Com he escrit, encara hi ha gent que pensa que aquestes coses “és millor deixar-les córrer”, que és preferible amagar la merda sota la catifa i mirar cap a una altra banda. Per sort, en l’altre bàndol estem perdent la por. “Foteu-vos”, he escrit.
El silenci s’ha trencat també en l’àmbit social? Es parla molt del tema i tothom es posiciona quan l’abús és aliè, però es tendeix a dubtar quan els implicats són pròxims. És com si la bandera es veiés bé només quan oneja lluny.
Prosseguirà el “Despertar”? Tinc concebuda una trilogia. La segona entrega serà una explicació de la vida adulta. La tercera, sobre la maternitat.
