Els trens traslladaven els refugiats, tot fugint de la guerra de Síria. I en arribar a la ciutat transfronterera d’Idomeni (entre Macedònia del Nord i Grècia) es van aturar. Va ser allà mateix on es va anar creant camp de refugiats, encerclant literalment les persones refugiades que havien arribat ferroviàriament fins aquell punt. Però va ser punt final.
En aquell temps, Dan Ortínez (qui porta el projecte aixina.cat) es trobava rodant un curtmetratge sobre la situació in situ dels refugiats. I aquest és el punt de partida sobre el que posteriorment Antoni Fàbregas ha construït la seva obra “Idomeni”: un conjunt de quadres escultòrics que funcionen com a al·legoria del dia a dia dels refugiats.
Aquests dies s’exposa a la Sala Paüls (la galeria impulsada per Jordi Paüls), on es podrà veure fins al 30 d’abril. “Té un component de denúncia, d’obrir els ulls, és clar”, sosté Fàbregas. “Perquè hi ha una responsabilitat dels humans en la destrucció d’altres éssers humans”, explica.
Aquest és el subtext que les obres suggereixen. I també més clarament un petit text que les acompanya: “El més pervers és que entre els beneficiaris dels contractes de seguretat fronterera hi ha alguns dels principals venedors d’armes de la regió; són les companyies que alimenten les crisis que després se’n beneficien”. Una crítica al “rearmament” d’Europa, diu, en temps que augmentar el pressupost militar sembla inevitable.
De 2017 a 2024
I no sembla pas que canviï. De fet, aquesta exposició té dos processos de creació. Un primer el 2017. I un segon el 2024, quan va afegir quatre quadres més a la col·lecció. I amb els set anys de distància entre uns quadres i els altres, la situació del món -i de les refugiades- ha anat a millor? Al contrari, estan empitjorant les coses, com es pot veure clarament amb la situació a Gaza”, enraona.
Tot i que Fàbregas creu que cada espectador ha de trobar el seu sentiment a cada quadre escultòric, en fa un petit recorregut.
En alguns es poden veure les formes de sabates (amb fusta de sabater), al·legoria de l’ésser humà. A més, hi juga amb la mida de les sabates, en els diferents quadres, tot referenciant les diverses etapes de la vida.
En altres quadres empra finalment, que és un símbol universal de l’horror nazi. I en general de les fronteres, els camps de concentració, etc... “És clarament una dimensió de violència”, diu.
“36-37”
També inclouen en les obres alguns elements com un llaç o peces de fusteria noble. “Les persones migrades, en alguns casos també podien venir de cases benestants”, explica.
En altres quadres ha situat enumeracions, simbolitzant les persones que s’hi van deixar la pell. I també números més evidents, com 36-37, en al·lusió a l’alçament feixista. I és que una persona refugiada és igual a Idomeni, la platja d’Argelers, el Pas-de-Calais, el pas de Rafah, Lampedusa o l’illa de Lesbos.
Poc amics de les fotografies
Com a peculiaritat, el catàleg físic de l’exposició no inclou una foto de Fàbregas per acompanyar el text del seu perfil, sinó que han optat per il·lustrar-ho amb una obra seva que evoca un rostre. Un autoretrat de fustes, vaja. I és que Fàbregas sosté que la seva imatge no ha de tenir pes en aquesta exposició (igual que prefereix amagar la seva cara en la fotografia que il·lustra aquest article”.
També proposa fotografia les seves mans, per assenyalar l’autoria de les obres. Les mans com a eina de treball, en temps on la digitalització ens ha allunyat de la producció manual. “Les meves mans: el meu capital”, que deien els cartells “psuqueros” els anys vuitanta.
