Presenta el seu nou àlbum, “V.I.D.A Verdad, Independencia, Diversidad y Amor”.
Resulta curiós un títol basat en un acrònim... Cadascun dels conceptes remet a tu mateix? A la teva pròpia vivència? “V.I.D.A” representa quatre dels pilars que em defineixen. “Veritat”: perquè és la meva veritat de poder mostrar el meu art d’una manera desimbolta, molt propera a mi. Més madur, després d’haver vist el món, tenir el cor trencat, o alegre i feliç... “Independència”: per la solvència de sentir-se lliure d’expressió, que tinc una ànima lliure. “Diversitat”, per què és la diversitat de gènere, artístic... Hi ha molts d’artistes cubans, també pianistes. Però som molt diferents entre nosaltres. De tants colors musicals. I “amor” que mou el món, amor de la vida, a la música, a la pàtria, l’amor propi.
Pel que he pogut llegir, en general és un projecte des de l’optimisme... No vols tocar des de la tristesa? El consideres un mal sentiment? O pot ser que ja ho has experimentat? Soc un home enamorat de la vida, sempre veig el got mig ple. Des de nen. Malgrat tots els matisos que la vida t’imposa. Penso en un penell, que el pot moure el vent, però que no cau. Aquí està l’optimisme de viure i poder continuar caminant. Amb els valors de lluita perenne.
Vas sortir de Miami fa pocs dies, cap al Regne Unit, on tornaràs després de Terrassa... Com vius el fet d’anar agafant avions d’aquí allà? Des que soc nen, vaig somniar a portar la meva música arreu del món. Recordo que al “cerro” natal, a l’Havana, teníem un piano, molt petit. I jo tancava els meus ullets. Tinc l’orgull de dir que soc cubà, per un cubà d’arreu del món, cosmopolita. He vist gent plorant amb el meu art, apassionar-se, fins i tot enamorar-se... I venen i et diuen: quin impacte ha tingut aquesta cançó... I a mi, m’omple de tant d’orgull. La possibilitat de viatjar poble a poble i veure aquell somriure, l’esperança... L’impacte en aquelles persones és un premi. És un treball de molts d’anys que ningú m’ha regalat, alerta. Jo veig cada concert com el darrer de la meva vida.
Vas veient públics diferents, segons els països. Com creus que arribes a cadascun d’ells? En cada lloc vaig veient el públic. Jo quan arribo a l’escenari, en qualsevol país del món que hi sigui, jo sempre hi arribo somrient. I es crea una relació. Jo parlo molt amb el públic. Crec que en connectar la música en viu amb les meves històries personals. Com he arribat aquí, qui soc, què em fa diferent. Perquè soc afortunat de poder dir-ho. És un nivell de compromís de pensar que és el teu darrer concert de la teva vida... I així es fa més fàcil, perquè veus un artista entregant-ho tot com si no hi hagués un demà, celebrant la vida.
Sent cubà, com vas acabar vivint a Nova York? A Nova York hi vaig arribar perquè sempre m’atreia el nivell d’exigència que es veia. És una de els ciutats més competitives del món. I està plena d’un sentiment d’urgència, que també s’acaba portant a l’art. Pot ser pintura, ball, música... Hi ha tantes cultures confluint en aquella ciutat, i has de tenir un nivell tan alt per alçar la veu en aquella ciutat, que quan ho aconsegueixes (i s’arrela), tens un nivell d’impacte grandíssim en el públic. Jo vaig pel món i tinc una manera de tocar les harmonies, la forma d’acostar-se a l’instrument, fa que el meu art tingui més força. Em sento un “newyorker”, un cubà “newyorker”. I ha tingut un impacte en la meva carrera immensa. I en la vida també. Treu el millor de tu, per exemple per a sobreviure. Si els grans diaris estan parlant de tu, llavors has de tocar... La meva professora de piano deia: “Recorda, Dayramir, que ets tan bo com el teu darrer concert”. I és cert. Aquella sensació d’esborrar com ha estat l’actuació del dia i pensar que l’endemà serà igual o millor. I mai no adormir-se. Això ve amb mi, però Nova York va ajudar a consolidar-ho.
Quina influència té la religió ioruba en la teva creativitat? Ha tingut una influència molt marcada, perquè des de nen que vaig créixer en ella. I després he anat veient que hi ha una correlació molt gran amb la música. Els ioruba treballen molt el ball. Tenien molta alegria entorn del tambor batà.... I van crear una forma de comunicació i supervivència. He trobat una forma d’expressió creativa grandíssima. Els meus pilars que em defineixen són la música europea clàssica, la música cubana clàssica de Saumel, Ignacio Cervantes, Ernesto Lecuona, “Bola de nieve”, de Benimoré, del “cha cha chá”, del “mambón”, de la “guaracha”, del jazz cubà de Chucho Valdés, de Gonzalo Rubalcaba... Amb influències jazzístiques, majorment novaiorqueses, que és el que he gaudit darrerament. El ioruba és un pilar en la meva carrera i estic molt orgullós.
I el context cubà? Continua sent una referència per a tu... O ja vas esprémer el que hi podies aprendre quan eres jove? Tot i que visc a Nova York i em sento un cubà “newyorker”, Nova York és un lloc de treball. I Cuba és casa meva. És una retroalimentació que tinc. Sempre que puc torno a les meves arrels. Em sento viu, em retroalimenta l’ànima i la creativitat. Veure la meva mare, fer-li un petó, la gent, la calorada, arribar i fer concerts, veure que en el públic estan els meus veïns de tota la vida... És una retroalimentació que sempre hi serà: tant és si segueixo a Nova York o em trasllado a Espanya. Cuba hi serà. Mai no se n’anirà. Tinc aquest compromís amb la meva pàtria cubana. Amb mi viatja Isaac Delgado, Adolfo Guzmán... Rita Muntaner, Célia Cruz.. La meva mare, els meus esperits africans. Aquell nen humil, al cerro, que va haver de sobreviure mitjançant la música. Visqui o visqui, Cuba és casa meva, des de l’ànima i a la meva ment.
