Uri Rubio (1985), sabadellenc i resident a Terrassa, va publicar per Sant Jordi el seu assaig “Cómo sobrevivir a la jodida destrucción de internet”.
Vas veure similituds entre l’apagada de dilluns i la covid? Sí, bastants. A nivell de l’estat inicial: la incertesa, la inestabilitat, caos. No saber què estava passant. Serà puntual o s’allargarà? Un senyal inequívoc és quan es comença a exhaurir el paper higiènic. És quan veiem que la gent té por. I no pensa en els altres.
Ens hem adonat que som davant una societat cada cop més complexa tecnològicament? Clar. Som una estructura fràgil, vulnerable. I també som molt innocents, com va passar amb la covid. Davant d’una desestructuració com aquestes, passem del 0 al 100 en un segon. Veiem com es desmunta tot en un segon. I és trist: Com que no teníem un Pla B al qual acudir, ens deixa en bolquers, com uns nens perduts, que es busquen la vida pel seu conte.
Tenim una dependència excessiva dels processos tecnològics? O no és apocalipsis, sinó fer servir-la d’una manera més equilibrada? Sí que tenim una evidència i es fa evident en dies així. A l’hora d’escriure un llibre, i penses un entorn distòpic, fa gràcia: “Ai, mira que els passaria...”. Però quan et veus dins d’un moment distòpic... És molt bèstia. Dilluns no teníem recursos nio per informar-nos, ni quedaven quasi ni ràdios... Així genera molta incertesa. Avancem a passos de gegant amb la intel·ligència artificial (IA), però no serveix de res quan la paradeta” es desmunta. Cal tenir un Pla B. No en som conscients.
A parer teu, en què consisteix el Pla B? En tenir alternatives analògiques? En tenir generadors d’emergència? En primer lloc, un pla de suport a la ciutadania, sobretot informatiu. Dilluns, no hi havia ningú que sabés què fer. Ni va haver-hi comunicacions ràpides per part del Govern. El més tranquil·litzador va ser la ràdio, però tampoc ningú no hi va poder accedir-hi. En segon lloc, un pla d’ajudes a qui va patir pèrdues econòmiques o va patir problemes logístics. I, en tercer lloc, la preexistència d’un Pla de Contingència perquè la gent sàpiga què fer. Potser cal anar a un centre cívic, potser el punt de trobada és a una altra banda... Tant és. Que hi hagi un protocol. I que la gent el conegui. No pas per alarmar, però si no estem preparats, vivim en la inòpia.
Al teu llibre especules amb la caiguda del GPS. Dilluns va passar, amb taxistes que no sabien arribar a tots els carrers de Barcelona. Has vist més exemples de delegació de coneixements en aplicacions d’Internet? El més bèstia va ser el de la comunicació. Durant l’esclat de la pandèmia, podies tenir certa por, d’acord. Però estaves a casa, miraves la tele, t’enviaves WhatsApp, t’informaves... Et senties acompanyat. Però dilluns, ens vam sentir sols, desemparats, incomunicats... I això fa quasi més por. Si hi ha un atac? Està sent un col·lapse? I els negocis tancats o sense poder cobrar; ni els ciutadans podent treure diners... Et sents incapacitat, si depenem de la tecnologia al 100%.
Feta la diagnosi, quines lliçons extraiem? Hem après res? Tinc els meus dubtes. M’agradaria pensar que estem preparats a escala governamental i a escala europea. Jo faig servir la distopia per reflexionar sobre el present i reflexionar sobre la vulnerabilitat d’avui.
Però estar preparats què vol dir? Tenir una motxilla d’emergència preparada, com va insinuar la UE fa unes setmanes? O conèixer els teus veïns, per si passa res i poder-vos donar un cop de mà? Tenir un mini-kit està bé. Però el que necessitem és un kit macro. Jo vull saber què he de fer si hi ha un terratrèmol, o una inundació com la dana... Si no hi ha llum, saber quin punt de la Creu Roja existirà... I que estigui prèviament comunicat, perquè justament si cauen les telecomunicacions, no es pot saber. Els veïns? Tinc la sensació que cada cop anem més a la nostra bolla. Si hi ha una dana, la gent surt al carrer i és preciós. Però prefereixo pensar en un salvament més general, per salvar-te del col·lapse. És com el tabú de parlar de la mort.
No tenir telèfon mòbil, ens va esperonar la imaginació? Una mica sí. La gent anava pel carrer i es preguntava coses. En aquests moments, en les relacions humanes neix la necessitat de col·laborar. En la humanitat que té cada persona.
I si hagués caigut el núvol? Les empreses s’hauríen quedat sense informació, adeu a les hemeroteques dels diaris, sense fotos als perfils d’Instagram? Hi ha d’haver un Pla B, que no hi és. La meva empresa depèn totalment del núvol, ho tenim tot penjat allà. Jo no vaig poder fer res. Estem venudíssims. I el núvol també té suports físics, que són servidors. El núvol pot desaparèixer. Llavors, un kit de supervivència pot ser una còpia de seguretat. Com es feia abans: el posaves en el teu disc dur, en un PEN, en un DVD, en un disquet... Igual que delegues a un banc que et guardi els diners, deleguem al núvol que ens guardi la nostra informació. El banc pot fallar, el núvol tenir. És responsabilitat nostra, també. Però no hi pensem.
Per acabar, hi ha ficcions audiovisuals que han vaticinat el que va passar dilluns? Doncs destacaria “Apagón”, que va treure Movistar + l’any 2022. Fa una hipòtesi, una evolució de què podria arribar a passar. I pot angoixar una mica! Però queda clar que és necessari, perquè no s’hi veu a venir fins que està a damunt. En la sèrie es veu com cada família ha de lluitar per la supervivència, per trobar calor, aliment... Torna la cultura nòmada. Tornar a les arrels de fa milers d’anys. Un racó on poder allotjar-te.
Ens mataríem? Efectivament, preocupa la supervivència en l’àmbit de la violència. Quan hi ha aquestes situacions, tothom mira pel seu interès. L’egoisme aflora. Pots arribar a matar per un tros de pa. Evidentment, està portat a l’extrem. Però tornaríem a la versió més extrema de l’instint animal. Tot i que també a l’esperit d’anar a ajudar-nos. Crec que hi ha els dos extrems.
Per cert, a nivell personal, quina peculiaritat tecnològica vas experimentar dilluns? Doncs estava acompanyant la meva dona a fer l’examen pràctic del cotxe i es va desconnectar la llum. I va fer la prova amb els semàfors apagats. Va ser atípic.
