Visitem Jaume Perarnau (Manresa, 1963) entrades les vacances escolars per Setmana Santa. Tanmateix, els passadissos del MNACTEC no són plens de canalla ociosa.
Si fóssim a Barcelona seria diferent? Segurament. El fet que siguem l’únic equipament cultural d’àmbit nacional fora de Barcelona ens dona uns avantatges, però també uns inconvenients. Com ara que al públic li costa més anar de Barcelona a Terrassa, tot i la proximitat. I a la inversa: per la part de turisme, diem que estem massa a prop de Barcelona, perquè la gent quan surt de cap de setmana o Setmana Santa, si no va de Berga en amunt, sembla que no hagi sortit. Marxar amb la família per venir a Terrassa? Sembla massa a prop. I de dilluns a divendres, sembla massa lluny.
Però les dades no són dolentes, l’any 2024 voregen els 130.000 assistents. Sí! El públic escolar sí que ens ve sempre. I molt. Però el públic familiar, els caps de setmana, encara ens costa. Tot i que anem millorant. I la part de turisme... Uff. Encara és més complex. En tot cas, tret de la davallada de la covid-19, ens ha anat molt bé i d’assistents i sempre pujant. Des del 2015 no hem baixat dels 100.000 visitants. Fora de Barcelona, és el museu amb més visitants del territori.
El poder administratiu i cultural està prou descentralitzat a Catalunya? D’aquella manera. En algunes coses ho qüestionaria, sobretot en la visualització. Tothom sap que el MNAC de Montjuïc és un museu nacional... Però el MNACTEC està exactament en la mateixa categoria! Però en premsa no s’assimila, que siguin equivalents. I ja en l’àmbit pressupostari, és una altra història.
Recentment, t’hem sentit fer una crida a les institucions per un finançament correcte. Per a què necessita el MNACTEC els diners? Mira, ara mateix tenim un pressupost inferior al que teníem l’any 2013, quan érem un organisme autònom. Totes les activitats, renovacions d’exposicions, el sol manteniment de l’edifici... Podem dir que el 60% del pressupost és per obrir les portes, encara que no ens vingui ningú. La dotació s’ha millorat, és cert, però si no tenim personal per executar les activitats...
També impulseu la XATIC. Nosaltres des de sempre hem volgut estar al territori, d’aquí que existeixi el Sistema Territorial, per tot Catalunya, amb 29 seus. Cosa que no succeeix amb cap altre equipament nacional. I és un orgull. I que estigui a Terrassa, doncs una alegria per a la ciutat; com el fet que s’ubiqui en un edifici tan esplèndid.
Ara que fas referència a l’edifici... Cert, és molt “instagramejable”! Però quina tensió dialèctica existeix entre que sigui tan estètic, però que la gent comprengui realment el que s’hi explica? Penso que és un gran avantatge pel museu, ser en aquest edifici. Perquè per si sol, malgrat que fos buit... Venir a veure l’edifici ja paga la pena! Tens la duplicitat del museu i de l’edifici. Es poden compaginar les dues coses.
Quin és el teu racó preferit? A mi m’agrada pujar a la terrassa on ara tenim el restaurant i observar aquesta platja de voltes. O la vista des dels dipòsits antics.
De fet, hi ha el restaurant a dalt, mentre que el bar està al pati. La seva obertura, cap a l’any 2015, va ser una revolució, a l’hora d’atraure nous públics? Quan vam entrar la nova direcció, vam apostar perquè el pati fos d’ús públic. Abans, la porta històrica estava tancada sempre. Si no entraves al museu, no veies el pati. Però la voluntat és que el pati sigui d’ús públic per a la ciutadania. I té desavantatge: seguretat, neteja... Però ho assumim. I la cafeteria ens permet acollir el concert del festival de jazz, entitats que ens ho demanen...
El MNACTEC està a la Rambla, el centre... Però potser no atreia per entrar-hi? L’obertura ha estat clau per superar aquesta barrera urbanística que la gent percebia: una gran façana, una gran paret, però tancada...
Fa uns anys també hi havia les parades dels brocanters, els dissabtes al matí... De vegades, hi ha coses que funcionen millor o pitjor, per horaris nostres d’obertura o tancament... Logísticament no ens va acabar de funcionar. Però vam estar encantats.
També surt del pati del MNACTEC la manifestació obrera de la Fira Modernista. Intentem fer coses per la Fira Modernista. Participem amb tot l’entusiasme del món. Abans podíem fer més activitats, perquè teníem més personal. Tot i això, intentem fer tot el que podem.
La fira té un relat historiogràfic basat en el modernisme, el MNACTEC sobre el vessant industrial... Pot ser que el que falti és el relat sobre les condicions de vida dels obrers? És un tema interessant de debat. Intentem explicar les condicions de treball dels treballadors que hi havia. Però intentant que la gent se situï en aquell moment, no amb la mirada de l’actualitat. Quan hi ha la manifestació teatralitzada i es diu “abolim el treball infantil”, però el treball infantil ja estava regularitzat. Una altra cosa és que s’apliqués, o que no hi hagués aplicació. Això s’ha d’explicar bé.
Fa un any van acabar la reforma de les carboneres i la sala de calderes. Contents? Ho hem fet amb la idea de sanejar. És dels poquíssims llocs on tu pots entrar dins d’una xemeneia. I per molt que t’ho expliquin, si no ho veus, no ho arribes a entendre tan bé.
Si avui sospirem de tranquil·litat perquè no s’enderroqués l’edifici del MNACTEC als anys 70, malgrat la polèmica... Què estem fent avui que d’aquí a 30 o 40 anys escandalitzarà als següents? Crec que estem eliminant i amagant els processos d’industrialització dels anys 80 cap aquí. Si tenim una visió amb 200 anys vista, no hi haurà restes d’aquest procés de tecnificació de la societat. Trobar el primer mòbil, costarà moltíssim. Perquè estem en una societat que canvia molt de pressa. I pensar que això tindrà valor patrimonial en el futur, ens costa d’entendre; per la gran velocitat dels canvis. Un dels primers mòbils. Un dels primers ordinadors. Un dels primers cotxes elèctrics. Una de les primeres plaques solars...
