Més que un concert

Anys noranta. Walkman i auriculars. Sonava el casset dels grans èxits de Queen a tot volum mentre caminava per l’avinguda de l’Abat Marcet de camí a l’entrenament. Gairebé no sentia els cotxes que hi circulaven. Aleshores, Freddie Mercury ja havia mort, però la seva llegenda continua ben viva per a la nostra generació. Aquest és el record que em va venir al cap dissabte a la nit a Terrassa. La banda tribut de la Reina, Play The Game, va omplir l’auditori de LaFACT de nostàlgics fans de Queen. El públic es va entregar des de la primera nota de “One Vision”, amb el qual el grup va obrir el concert. A partir d’aquest moment, gairebé dues hores de clàssics de la banda de manera gairebé ininterrompuda. Vam viure moments de tota mena, sempre liderats pel vocalista Nacho Rosselot, en el paper de Freddie Mercury. L’interpretava tant pel que fa a la veu com en la seva manera de moure’s i també, perquè no dir-ho, amb el seu carisma. Ell va ser el conductor d’una nit que es va portar per èxits que fluïen –com es diu ara–: “Bohemian Rhapsody”, “I Want To Break Free”, “The Show Must Go On”, “Who Wants to Live Forever”... Sobtava, però, gaudir d’un concert assegut a la butaca. Per això, una vegada s’acostava el final i la gent s’havia tret la vergonya de sobre, Nacho Rosselot va cridar: “No vull veure ningú assegut a la cadira”. Així, mentre sonava “Another One Bites the Dust”, els espectadors es van alliberar fins al final del concert. Els bisos van ajudar a augmentar l’eufòria. “We Will Rock You”, “We Are the Champions”, “Friends Will Be Friends” i “Somebody To Love” hi van posar la cirereta. Una nit per recordar. No és estrany, doncs, l’èxit de Play the Game, que és considerada una de les bandes més completes de tribut a Queen de l’Estat. Una reflexió final sobre els grups de tribut que s’han convertit en una opció consolidada en la programació de LaFACT. Queda clar que per a certes generacions, això és més que un concert.