Josep Gordi Serrat, doctor en Geografia
En moltes ocasions s’afirma que la conservació de la naturalesa és resultat de decisions administratives, és a dir, d’iniciatives governamentals. Per exemple, es presenta com l’inici dels processos de conservació la declaració, el 1872, de Yellowstone com el primer parc nacional dels Estats Units i del món, però s’ignora que molts indrets ja estaven protegits i, a vegades, restaven incòlumes, simplement, per què eren espais sagrats per les poblacions locals. En aquest text presentarem un exemple del valor de l’espiritualitat en la conservació i gestió dels boscos. Es tracta d’una comunitat monacal ubicada a les muntanyes dels Apenins (Itàlia). A Camaldoli, poble muntanyós de la regió de la Toscana, Sant Romuald va crear en el segle XI l’Orde de la Camaldula, que seguia la regla de Sant Benet. Aquesta comunitat atorgava al bosc un notable paper espiritual ja que aquest sant va tenir un revelador i decisiu somni al costat d’un arbre. En aquest espai va construir-s’hi una ermita i, amb el pas dels temps, un monestir. Des de bon principi l’espai monacal es va dividir en dues zones. L’eremítica, que es va convertir en un desert verd per a l’experiència mística i, des del punt de vista ambiental, en una reserva forestal integral, ja que l’accés estava limitat als eremites i no en feien cap tipus d’aprofitament tret de recollir la llenya dels arbustos i branques seques per escalfar-se i cuinar. La resta de l’espai forestal del monestir es va convertir en una zona on sí que es podien dur a terme aprofitaments.
[caption id="attachment_13621" align="aligncenter" width="1200"]
Comunitat de Camaldoli[/caption]
Recordem que un dels principis de les comunitats benedictines o cistercenques era l’autosuficiència. Per tant, assegurar la persistència de la massa forestal era clau per al cenobi; així podien assegurar-se el forniment de fusta i llenya tots els anys, ja sigui per a ús propi o per a la venda. A les primeres constitucions de l’orde camaldulenc, del segle XIII, ja apareix el concepte de custodiar o gestionar el bosc.
Com que els boscos de la zona dels Apenins on va instal·lar-se aquesta comunitat eren, majoritàriament, fagedes i avetoses, l’avet es va convertir, pel seu desenvolupament piramidal i vertical i pel caràcter perennifoli de les fulles, en l’arbre de l’eremita i en un referent d’elevació espiritual. Cal assenyalar que la zona eremítica estava delimitada per una corona d’avets i creus amb què s’hi prohibia l’accés i es garantien el silenci i la soledat. Aquest simbolisme va fer que els monjos afavorissin aquest arbre en detriment del faig. En les esmentades constitucions del segle XIII s’estableix que els monjos havien de cuidar els avets, tant els peus joves com els grans arbres. La decisió de talar un arbre depenia del criteri d’un sol monjo, i qualsevol altra persona que entrés al bosc i tallés un arbre podia rebre l’excomunió1.
Comunitat de Camaldoli[/caption]
El valor econòmic dels boscos dels camaldulencs es va mantenir gràcies a la seva bona gestió. Per assegurar la persistència de la massa forestal els monjos van redactar, el 1520, l’anomenat Codi Forestal Camaldulenc, que converteix el bosc en un element clau de la vida monàstica, tant pel valor econòmic com pel simbolisme espiritual.
- L’anomenat guardià dels avets havia de tenir cura que els avets no fossin ofesos ni pels homes ni les bèsties. Quan calia talar un avet, aquest guardià hi havia de ser present i vigilar l’impacte de la caiguda de l’arbre, i valorar si calia plantar nous plançons d’avets.
