L’accés a la nostra terra i la seva gestió (II)

Eduart Miret i Pérez, historiador

Segona part de l’article «L’accés a la nostra terra i la seva gestió» publicat el 27 d’octubre de 2022.

DE L’ALTA EDAT MITJANA FINS AL SEGLE XI, EN EL PROCÉS DE FORMACIÓ NACIONAL

Quan s’inicia el període del Casal de Barcelona, el rei era la màxima autoritat i, per estructurar i controlar els territoris conquerits, establí els comtats, nomenant-hi un comte que hi governava per delegació reial. El càrrec, personal, intransmissible i de designació directa del rei, aviat es faria hereditari. El comte de vegades havia de compartir l’autoritat delegada amb el bisbe, que tot i tenir només competències en la jurisdicció eclesiàstica, sovint també n’acabaria exercint la civil. Serà Guifré I qui, alhora que organitzarà el país, es preocuparà de repoblar les terres de l’interior de Catalunya, mig buides i ermes. La producció agrícola es fonamenta encara en el cereal i una part de vinya, els quals ocupaven la totalitat del sòl cultivable. L’efecte sobre el medi no serà, de moment, rellevant. La pressió antròpica sobre l’entorn i la capacitat productiva dels nous ocupants s’anirà autocompensant durant mots segles. A finals del segle IX s’inicia la repoblació de la plana. Les terres, els erms i els boscos seran ocupats per dret d’aprisió, on els anomenats «primihomines» artigaran, rompran i llauraran les noves terres. L’aprisió es fonamentava en el dret visigòtic contingut al Liber iudiciorum: «a qualsevol home que trobi coses o terres pertanyents al rei i les hagi posseït, en pau, durant trenta anys no pugui ser-li reclamat el seu retorn». En dret modern, aquesta figura jurídica s’anomena usucapió. Amb Borrell II, a mitjan segle X, s’incrementa la repoblació a l’empara de l’alou (el domini ple, absolut, lliure i franc de serveis i de tota càrrega o prestació real o personal —corvees— de la terra). Al principi tot els homes eren lliures; més tard, però, davant la impossibilitat de mantenir les possessions adquirides per aprisió, cercaren la protecció de senyors poderosos als quals se sotmeteren, procés que conduiria al vassallatge i a la servitud de la gleva; altres s’oferirien a l’Església o al monacat amb els seus béns, i serien els oblats o donats. Amb tot, l’alou podia contenir algun tipus de fórmula emfitèutica (contracte pel qual un senyor dona a l’emfiteuta el domini útil d’una cosa immoble, perpètuament o a llarg termini, per tal que la millori tot retenint-ne el domini directe a canvi de rebre un cànon, pensió, cens o altres prestacions de l’emfiteuta, que serà el senyor útil de la terra)¹. Entre el bosc i el conreu es basteix la unitat productiva més característica de la Catalunya Vella², el mas. L’accés a l’alou, propietat privada, a més de per aprisió, també pot ser per compra o per herència. Al costat dels aloers, petits propietaris, que sovint havien de recórrer al crèdit per subsistir, hi ha un altre tipus de pagesos, el de les tinences, una mena de jornalers que treballaven per un senyor patrimonial amb el qual signaven un contracte que podia presentar dues fórmules:

1. Un pagament fix, consistent en petites quantitats anuals o temporeres concretes.
2. Un pagament parciari, consistent en una part proporcional de la collita. La «tasca» era la forma més corrent de pagament i consistia en 1/11 de la collita.

La repoblació i l’accés a la propietat a la muntanya tindrà un altre caire. Aquest espai pertanyia, quasi en exclusiva, a la noblesa o al clergat i s’organitzava al voltant de viles i llocs on els senyors exercien els drets públic i privat: el mer imperi (jurisdicció criminal) i el mixt imperi, (jurisdicció civil i casos menors). A més de la propietat privada, hi havia la propietat pública de titularitat exclusiva del rei o del comte, que la podien transferir a un delegat, noble o aristòcrata, per a la seva explotació. A aquestes terres, el delegat hi trametia un veguer, que en definia l’espai i hi bastia un castell des d’on, a més de protegir el tros, exercia la funció pública. Aquesta cessió es feia sota la fórmula de «terra de feo o feu», equivalent al fisc. El veguer disposaria així de bona part de les terres i rendes rebudes. Els feus, com els alous, podien ser venuts o heretats, però sempre lligats a la seva funció original i al castell. Aquest fou l’origen del control aristocràtic de la terra.³

ALTRES ESTAMENTS DE LA SOCIETAT: ELS ESCLAUS, ELS POBRES, ELS JUEUS I ELS CLERGUES

1. Els esclaus: l’esclavatge, constituït per elements procedents de temps anteriors o fruit de sentències judicials, subsistirà fins al segle XIX. El grup més nombrós d’aquest estament era el dels sarraïns. Si més no, tant com el dels cristians ho era a l’Islam.
2. Els pobres: la inseguretat i les difícils condicions de vida, els sistemes de producció i les collites exigües eren la porta d’entrada a la misèria. Als pobres només els quedava una opció: oferir-se als senyors com a jornalers o per realitzar el que després esdevindran les corvees.
3. Els jueus: els darrers estudis sobre la seva població a les aljames i calls del país han acabat demostrant que ni eren tan nombrosos ni tan poderosos. A Catalunya, van passar de ser esclaus, tutors dels fills dels patricis romans, a ser béns patrimonials del rei. Tenien prohibit posseir terres, les quals explotaven per fer vi i oli, imprescindibles per a les seves litúrgies. Hi treballaven en règim d’usdefruit de concessió reial; no podien tenir propietats fora dels calls, que també eren del rei. No podien treballar per als cristians sinó com a esclaus, ni fer altrament que dedicar-se al préstec, prohibit als cristians; també exercien d’advocats, metges, astrònoms, administratius, joiers, etc., i es dedicaven al comerç de llarga distància entre aljames, motiu pel qual foren un gran actiu d’informació per als governants catalans.
4. Els clergues: hi havia els clergues rurals i monjos amb un nivell cultural i econòmic molt migrat i la jerarquia eclesiàstica dependent de Narbona. Els reis primer i els comtes després controlaven i proposaven l’elecció i investidura dels prelats, exercint així per extensió el seu poder, a més de sobre bisbes i abats, sobre el baix clergat.

L’estreta col·laboració de les autoritats religioses en les tasques de govern comtal feu que els sobirans els donessin immunitats i privilegis sobre els territoris eclesiàstics, permetent que bisbes i abats hi exercissin funcions públiques i polítiques, administressin justícia i poguessin participar en expedicions militars amb la seva pròpia host. A títol de recordatori, l’edicte més antic que tenim documentat de l’època de Carlemany per afavorir el repoblament i el retorn al sud dels Pirineus dels refugiats a la Septimània i a les valls nord-pirinenques data del 812, i per aquest document «s’allibera els hispani (població ibera romanitzada o no, i colons romans) de qualsevol tribut per les terres assolides per aprisió». Aquests preceptes es mantindran vigents fins al 986, durant el comtat de Borrell II (947-992). El Liber iudiciorum, pel que fa a l’accés a la terra, en regia la propietat, la possessió, la prescripció (de trenta anys en l’aprisió), les donacions, la tutela i els testaments.⁴

S’ALBIRA UN NOU MÓN

Entre finals del segle X i primers de l’XI, es produeix un canvi de l’estructura social i les relacions de producció coincidint amb el canvi de la dinastia carolíngia per la capètida. Pel que fa a l’agricultura, s’introdueixen nous cultius i es retroben tècniques de conreu oblidades. Aquest moment, tot i la duresa de les condicions de vida, duu al desvetllament i la llum, més que no pas a la llegendària foscor apocalíptica dels mil·lenaristes. Tot el procés de progrés econòmic, de consolidació de la terra i de les seves formes de possessió quedarà estroncat amb la irrupció d’Al-Mansur, el nom del qual vol dir «el victoriós», quan l’any 985 protagonitza una dura ràtzia contra Catalunya, i en particular contra Barcelona, que deixa un profund impacte documental i psicològic en la memòria històrica del nostre país. La destrucció fou immensa, el nombre de morts i captius, de tots els estaments, incomptable. En aquest punt històric és on es dona per trencat definitivament el vassallatge dels comtes catalans als reis francs, que no van acudir en l’ajut a què el dret de vassallatge els obligava. Ara, però, el seu efecte fou més gran; pel que fa a la propietat i l’ús de la terra, tingué profundes conseqüències, materials i jurídiques. La ràtzia comportà la destrucció de molta documentació on hi constava qui era el propietari de la terra i per quin títol ho era; els capbreus on es declarava qui devia què a qui, on es feien constar les relacions contractuals dels amos amb els parcers i masovers, etc. La reposició de tot el corpus documental per restituir les propietats als seus titulars va comportar una onada de corrupció i manipulació, protagonitzada sobretot pels monjos, els quals van capbrevar a nom d’altri el que mai no els havia pertangut, aprofitant alhora per redactar de nou els drets contractuals i convertir en remences pagesos que no ho eren. Molts aloers van quedar desposseïts de la titularitat del seu mitjà de vida. D’altra banda, des de mitjan segle X, s’havia avançat força en l’aprofitament de l’aigua; on n’hi havia, es començaren a construir recs i els primers molins d’aigua. Eren infraestructures molt cares, com els molins de vent, i per tant només les podien executar els senyors, els quals les cedien a un propi que en feia l’explotació. La revitalització de les primitives fargues i la millora de l’ús d’animals en el camp permetien una producció d’eines de ferro i tècniques agrícoles que milloraven la producció i prepararen el país per remuntar l’ensulsiada d’Al-Mansur. Amb el progrés agrícola, també es desenvoluparà la ramaderia, la cria d’aviram i abelles, i amb elles els arbres fruiters, tots signes d’estabilitat i de seguretat. S’establia així un circuit que facilitava, amb els fems dels animals, fertilitzar les terres per fer-les més rendibles, potenciar el volum del transport i posar en conreu terres fins al moment improductives. Aquestes modificacions productives implicaran la transformació del medi, tot i que no de manera abrupta, i permetran un procés d’adaptació força equilibrat.

---

1. Diversos autors (1986). Diccionari jurídic català. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 
2. És un concepte jurídic proposat per Pere Albert, jurista de la segona meitat del segle XIII, aplicable només al territori on hi havia pagesos de remença i que comprenia els bisbats de Girona, meitat llevantina del de Vic, i la part est del Llobregat del de Barcelona. Espai que erròniament en l’actualitat s’ha identificat amb el de la Marca Hispànica. 
3. Mas i Solenc, Josep M (1986). A: Diversos autors. Diccionari jurídic català. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. p. 12, 13 i 26. 
4. Ibídem. p. 19.