“El Tenoriu”. Andreu Buenafuente i Sílvia Abril. Dirigeix Carles Sans. Dramatúrgia: Isarel Solà
Divendres 1 de novembre, Teatre principal
Ha estat Iñigo Errejón qui. en la seva ja cèlebre carta de dimissió, assegurava que “la contradicció entre la persona i el personatge” s’havia fet inassumible. I va generar un reguitzell de crítiques pel rebuscat de l’expressió.
Però no és tan difícil d’entendre, el desdoblament entre persona i personatge. El passat divendres va ser Andreu Buenafuente qui ens va portar un joc entre persona i personatge (salvant el Cas Errejón), actuant a “El Tenoriu” tant com el personatge de “Don Juan” com el de l’Andreu Buenafuente real. Però el Buenafuente real? Era una interpretació del seu personatge, fet pel qual, seguint la carta d’Errejón, tenim les contradiccions entre el personatge ficcional (Don Juan), el personatge de la metaficció o autoreferencialitat (el còmic Andreu Buenafuente) i la persona (Buenafuente quan se’n va a casa).
No és l’únic actor que –per moments– es representa a ell mateix, també ho fa Sílvia Abril. És especialment interessant l’escena final entre ells dos, caracteritzats com Don Juan i Doña Inés, que esdevé un diàleg de quotidianitat del matrimoni en la vida real que formen l’Andreu i la Sílvia: una relació sentimental de la qual la majoria d’espectadors deu estar assabentat i que funciona especialment bé perquè implica el coneixement que l’espectador té d’ells.
El joc entre el castellà i el català ajuda també a definir el pla ficcional del pla metaficcional.
També és divertit el moment en que David Olivares actua de sí mateix, amb un acudit sobre l’entonació amb la que l’actor del programa “Polònia” imita els seus personatges, especialment l’home del temps Tomàs Molina. Olivares s’ha deixat veure aquesta setmana fent cafè als Amics de les Arts, on ja el vam veure al juliol quan va estar uns dies assajant al teatre Alegria amb l’obra que ell mateix protagonitzava “M’entens o t’ho explico?”. Anna Bertran i Roger Vila s’inclouen a un conjunt d’actors que resulta familiar, agradablement familiar.
Elenc coral, que ajuda a un muntatge sense dubte àgil. De fet, és una concatenació d’esquetxos, que el públic riu de valent. Em sobren els acudits d’incitació sexual, que sense dubte intueixo com concessions al públic més “mainstream”. Però tinc la sensació que quan pagues 30 euros per veure un espectacle en què esperes riure, és probable que riguis. Que riguis més del que tocaria, vull dir.
Alguns acudits són d’actualitat, com la situació de la Renfe. O idees més sobades com el Rei emèrit. No n’hi ha, però, cap referència al Procés o l’independentisme. Però ben pensat, tota l’obra és una mena de “vodevil” en el qual una colla de catalans ens enriuem dels espanyols, bàsicament.
