Salvador Cardús i Ros
Per què la percepció d’inseguretat ciutadana, entesa com la sensació del risc de ser víctima d’un fet delictiu, és més gran que la que mostren els fets objectius? En proposo una explicació.
És molt habitual que els responsables de la seguretat ciutadana lamentin que la percepció d’inseguretat no s’ajusta a la realitat dels fets delictius que realment es produeixen. I no diré que, en algunes ocasions, traslladar el problema de la seguretat de la capacitat de prevenció i control del delicte al de la percepció subjectiva no sigui una excusa per justificar la ineficàcia de l’administració pública. Però, en termes generals, i per no menystenir el que són les percepcions de la realitat ni l’efectivitat de l’acció policial, cal revisar a fons com és que es produeix aquest desajustament.
La meva opinió –que caldria contrastar amb bones investigacions– és que la percepció d’inseguretat en general no és resultat d’una experiència directa de cap delicte, sinó d’altres factors que la indueixen. Un, i ara de molt rellevant, és tot allò que circula per les xarxes socials i per alguns mitjans de comunicació “porqueria”, que viuen d’alimentar pors a partir de l’exageració d’un fet delictiu, poc o molt rellevant i excepcional. Sempre recordaré –i sort que encara no hi havia xarxes socials!– com fa anys d’un apunyalament fortuït a Can Anglada es va crear un estat d’alarma injustificat i es va estigmatitzar tot un barri amb una marca que encara dura.
El paper de les xarxes socials en la creació d’estats d’alarma i foment de la por –i d’actituds xenòfobes, entre d’altres–, necessita la intervenció de professionals experts per poder-hi fer front quan s’acarnissen en un barri o una ciutat. En canvi, hi ha altres factors en què es pot actuar de manera més eficaç, per tal de crear un clima de seguretat que a més de millorar-ne la percepció ens deixi menys exposats al paper de la desinformació.
Em refereixo a qüestions tan bàsiques com són la neteja –principalment, dels grafits, papereres i contenidors–, la disciplina viària –com ara no haver de circular pel carrer amb la sensació permanent de poder ser atropellat per un patinet–, i en general a tota mena de comportament cívic. Perquè si en sortir de casa et trobes davant d’una paret acabada d’embrutar o que fa anys que ningú no neteja, si camines pendent que un patinet no se’t tiri damunt, si has d’esquivar les restes que la mascota que ha deixat el marrà del teu veí, acabes amb la sensació que vius en una ciutat sense llei, en què els incívics se les campen tan amples.
Cal reconèixer que la responsabilitat primera d’una “ciutat sense llei” és de la mateixa ciutadania que es comporta incívicament. I que la paradoxa dramàtica és que l’acció de l’administració pública, corrent a tapar-ho o posar-hi remei, no corregeix la irresponsabilitat dels que provoquen el desordre, sinó que se sol entrar en un cercle viciós pervers. Com més l’Ajuntament neteja el carrer, més contribueix a una desresponsabilització ciutadana que el culpa de no fer-ho de manera encara més eficient. Com més retolació viària de reducció de la velocitat, com més carrils bici i patinet –sovint contradictoris amb la retolació–, com més normes que són impossibles de fer complir, més sensació de viure a la selva.
En primera instància, es pot dir que la percepció d’inseguretat ciutadana –i més enllà dels nivells reals d’accions delictives– és autoproduïda pel comportament d’una part de la mateixa ciutadania. I és obvi que l’administració pública hi ha d’intervenir tant per controlar els incívics com per restaurar l’ordre –neteja, mobilitat segura…–. Però trencar el cercle viciós de la inseguretat autoproduïda és molt difícil, perquè quan et trobes amb un gruix notori de ciutadania indisciplinada, quan vius en clima de desordre públic, tens molts números per acabar-te afegint al desgavell.
