Xavier Marcet
Comparteixo les notes posades en forma d’article d’un taller amb gent bàsicament d’empresa a l’hora de parlar de caps i de líders i de buscar-ne les diferències.
És un exercici que no només busca veure aquells que són referents en positiu o en negatiu sinó especialment posar-nos íntimament davant del mirall i decidir millorar. Saber que ens queda molt per aprendre i constatar que esquivar la mediocritat és una batalla que donem cada dia. Aquí us deixo l’elaboració de les notes preses en el taller que penso poden ser útils per a les empreses i també per altres organitzacions i institucions.
Si mai encertes amb la gent que poses en els llocs de responsabilitat és que potser no saps triar a les persones. Que identifiques el talent a l’inrevés. Si la gestió de persones esdevé una gestió de pegats sobre pegats, potser és que ets tu qui no té talent pel talent. O senzillament que no tries mai ningú que posi en evidència la teva mediocritat.
Si et sents còmode acumulant plans plens d’objectius i els seus corresponents indicadors és que et pot la mediocritat del no tenir focus, de dispersar les energies de la gent. Si mires els plans com un relat infal·lible i autoreferencial és que no has entès que l’única estratègia solvent és la de les persones.
Si et dediques a col·leccionar tendències, a mimetitzar el que fan aquells amb qui competeixes, si no hi ha capacitat de crear res singular, un perfil propi per als teus projectes, alguna cosa que suri sobre els llocs comuns, és probable que no pensis, que hagis dimitit de crear un pensament crític que permeti el lideratge que escapi de la mediocritat.
Si entre els teus relats i les teves accions hi ha espai que no para de créixer és que l’autenticitat que pregones és artificial, és que no has entès que les paraules sense fets s’aprimen fins els ridícul. No has après que només es lidera des de l’exemple.
Si en el teu entorn ja ningú s’atreveix a dir-te no, si els errors i els fracassos t’arriben edulcorats, si és que els que mantenen un esperit crític a poc a poc et molesten fins a trobar-los insuportables, és que només busques miralls d’afalac.
Si delegues totes les converses difícils, si tens qui et fa la feina bruta, és que ja no suportes escoltar l’eco de les teves pròpies decisions. Hom sempre troba a gent disposada a practicar petites tiranies amb els altres per sentir-se ungit d’un poder que només dura mentre no caigui en desgràcia.
Si col·lecciones més excuses que resultats, si t’aboques al victimisme fàcil, si converteixes cada tempesta de vas d’aigua en el judici universal, és que necessites crear cortines de fum cada dia, i com més espesses millor, per amagar que no estàs deixant cap llegat, que darrere de la teva gestió sobretot quedarà soroll.
Si sempre acabes donant excuses dels llocs on has confirmat que aniràs, és que no saps gestionar la teva agenda. És que senzillament no has trobat el criteri d’on has d’anar, de amb qui hi vols anar, de què pots aportar o et pot aportar anar a un lloc o un altre. (Descartem la peresa, fa de mal imaginar tanta mediocritat)
En canvi, si tries amb cura les persones pensant que és molt important no ser sempre el més intel·ligent de la reunió, si poses focus i dius “no” sensatament, si no caus en el parany dels indicadors sinó que mires als ulls i als fets per saber si anem de debò, si no dones excuses sinó que simplement demanes disculpes i impulses la millora, si intentes servir més servir-te, si no separes mai l’ambició de la humilitat, si te’n recordes de quan estaves més avall i no perds mai l’ànima d’aspirant aleshores hi ha esperança. Per què estàs segur que t’equivocaràs, però aquests fracassos estimularan la teva capacitat d’aprendre. I saps que et respectaran només si inspires, si aprenen de tu. I busques acostar-te més als savis que als experts per a intentar treure el millor de cada persona del teu equip. Si haver arribat molt amunt no et fa sentir que la gent treballa per tu sinó que tu, més que mai, qui treballes per la teva gent i que la teva agenda té consistència si ets capaç d’ajudar, aleshores la teva agenda estarà plena de sentit més que de reunions. Si en comptes sofisticar, aprecies cada cop més la senzillesa i detestes la simplicitat, encomanaràs la importància de les essències. Si acceptes en soledat el privilegi de servir als altres prenent decisions per a gestionar la complexitat sense incrementar-la, no procastinaràs tant, acceptaràs en primera persona els reptes que no són de bon passar. Si ets conscient de què representes i a qui representes, procuraràs servir a la teva comunitat sense posar-te per sobre d’ella i sabràs als llocs on has d’estar i els llocs on ets més que prescindible. Si fuges de les paraules altisonants i només treus el propòsit a lluir quan has de prendre decisions difícils o has de tenir converses difícils, si lligues el propòsit amb el llegat és possible que un dia et recordin com algú que va treballar honestament i va deixar alguna cosa que val la pena de ser recordada. Res més. Servir, fer créixer els altres i intentar esquivar la mediocritat.
