Alba Badia Rifà, Team leader de Cosmic Research i estudiant de l’ESEIAAT de la UPC
El passat 15 de juny 9 estudiants d’enginyeria de l’ESEIAAT empreníem el viatge més màgic, transformador i únic de les nostres vides. Ens anàvem al ben mig del cor del Desert de Chihuahua per competir amb l’elit de la coeteria universitària mundial.
L’Spaceport és un dels llocs més emblemàtics per a la indústria espacial americana i el primer port de llançament de coets comercial del món, conegut per les seves terres daurades i el seu cel clar i infinit, flanquejat per les sorres blanques de la Base militar White Sands. Allà hi érem els membres de Cosmic Research com a primers i únics representants estatals, preparats per a llançar el coet Lucid.
Però, què ens va portar fins a aquell moment? En primer lloc, un somni, un repte, superar-nos i ser capaços de ser acceptats a la competició de coeteria universitària més prestigiosa del món a la que mai cap equip espanyol havia aconseguit ser acceptat. Volíem ser un dels 155 seleccionats!
En segon lloc, tenir clara la nostra fita. Volíem competir a la màxima categoria, 30.000 peus (9.144 metres) d’alçada, un objectiu molt agosarat perquè la competició no accepta cap equip a la categoria màxima si no ha competit prèviament a la de 10.000 peus; i nosaltres no complíem amb aquest requisit. Les nostres fites passades, però, van convèncer al comitè, i finalment, vam ser un dels 28 equips seleccionats per competir a la categoria reina.
En tercer lloc, va ser una combinació de treball molt dur, perseverança i la formació d’un equip que era una família. Sense aquestes característiques hauria estat impossible dissenyar, construir i llançar el coet més potent mai fet per estudiants al nostre país. A més a més, havíem de complir amb els estrictes requisits de la competició, detallats en mil pàgines de documentació. I per si no fos suficient el repte, el nostre equip, el més petit de la competició, comptava amb deu vegades menys membres que la majoria dels equips, i el nostre pressupost, tant lluitat, estava lluny d’equips com els d’Stanford, MIT o Princeton. Van batejar Lucid al nostre coet en honor a Shannon Lucid, bioquímica de formació, membre de la primera promoció de dones astronautes de la NASA i trencadora de rècords. El vam concebre de colors negre i violeta, amb un diàmetre de 152 cm i 3,40 metres de longitud, ‘com a trencador de barreres’. El vam equipar amb una electrònica capaç d’enviar dades a una estació de terra en temps real i de dos paracaigudes per poder recuperar-lo, un d’ells de 2 metres de diàmetre. I com a cirereta, portàvem 3 experiments dins d’una estructura rectangular de 10x10x30 cm i 4 kilograms de massa.
Imagineu-vos com de gran va ser el paquet que vam enviar als Estats Units un mes abans del 17 de juny de 2024, quan tot va començar. Els dos primers dies de la competició van ser dedicats a l’exposició de les nostres obres. També, per a passar la temuda inspecció final de seguretat, durant la qual dos experts analitzaven cadascun dels detalls del coet; si alguna cosa no complia amb els requisits, havia de ser corregida o l’equip era desqualificat. I així va arribar un dels meus moments preferits, passar la inspecció al primer intent, sabent que totes les nits llargues de disseny, tots els mals de cap, tot l’esforç havia estat clau per a conduir-nos fins a aquell moment. Ens trobàvem a un pas del llançament.
Dimecres, vam anar per fi a l’Spaceport. Encara recordo com les primeres llums de l’alba em cegaven i, de cop i volta, davant meu vaig veure com s’estenia “La Jornada del Muerto”, l’imponent desert on grans empreses aeroespacials llancen els seus majestuosos coets a l’espai. Dins del meu cap no parava de sonar la cançó Starman de David Bowie.
En aquell moment, vaig ser conscient de tot el que havíem aconseguit, havíem fet història, havíem fet el que ningú més al nostre país havia aconseguit, demostrar a la gent de casa que a Catalunya tenim el talent per fer realitat el que ens proposem. Vam passar la darrera inspecció, ens vam posar a la cua per anar al camp a llançar, i després d’una espera inacabable, finalment, vam traslladar-nos juntament amb 19 equips fins la zona de llançament. No podia creure el que estàvem veient! 20 plataformes de llançament alineades en 4 fileres. Vam col·locar els coets a les plataformes, vam elevar-les, vam encendre les electròniques i vam instal·lar l’iniciador dins del motor. Després, vam tornar a la zona de públic a esperar el moment del llançament, però de cop va arribar la tempesta de sorra més gran que ningú recordava a la zona i vam haver d’afanyar-nos per rescatar Lucid. Va ser extrem; no podíem veure res; el vent era molt i molt fort. Ens vam endur el coet. Vam presentar-nos a l’endemà abans de les 5 del matí al camp de llançament.
El pronòstic era de pluja per als dos dies següents. Aquella era la nostra última oportunitat. Finalment, va arribar el moment més esperat: el llançament. Va ser preciós. Lucid es va alçar cap al cel, recte, elegant, a més de 2000 km/h, fent l’estrèpit més fort que he sentit mai, com si s’estigués partint el cel… I així es com va culminar el nostre projecte més ambiciós. No sé si va ser la màgia amb que els americans ho fan tot, o que Lucid era el meu últim coet amb l’equip, o l’atmosfera aeroespacial que es respira a l’Spaceport, però aquesta ha estat l’experiència més impressionant de la meva vida.
Fa sis anys, quan vaig iniciar el meu camí a l’ESEIAAT, mai hauria cregut que el destí em tenia aquesta experiència reservada. Vivències com aquestes en què un mateix forma part d’un projecte que va més enllà dels teus somnis més ambiciosos són les que fan màgica aquesta professió. Puc afirmar rotundament que aquesta competició ha estat un recordatori constant de per què vaig escollir ser enginyera, i espero de tot cor que pugui inspirar a tothom a perseguir el seu somni, la seva il·lusió o el seu gran repte. Si nosaltres ho hem aconseguit, per què no vosaltres?
