Manuel Márquez Berrocal, Dr. Història Política comparada política i social (UAB). Vocal del CEHT
Qui diu “el cinema és entreteniment” ens vol enganyar, qualsevol persona amb cert criteri sap perfectament que darrere de qualsevol producte cultural, com pot ser l’audiovisual, hi ha un discurs ideològic, uns valors i una forma d’entendre i presentar-nos el món.
La classe dominant ha utilitzat sempre tots els mitjans al seu abast per defensar els seus interessos; com deia Malcolm X, “els mitjans de comunicació ens faran odiar la víctima i amar el botxí. Només cal recordar les pel·lícules nord-americanes de l’oest, en què els indis, que són les víctimes dels colonitzadors blancs, sempre apareixen com els dolents o com després ho seran els vietnamites. Per això, malgrat les seves mancances, la pel·lícula “El 47”, ens ofereix l’oportunitat de veure els eterns perdedors, els treballadors i, en especial els treballadors immigrants, gaudir d’una petita victòria, per això i per la seva qualitat artística val la pena veure-la.
La pel·lícula dirigida per Marcel Barrena compleix amb escreix el seu objectiu, mostrar-nos un heroi de barri –que diria Kiko Veneno–, que lluita per sobreviure en una Barcelona sotmesa a la dictadura franquista i al capitalisme salvatge. La pel·lícula és una crítica amable, apta per a tots els públics, de la dictadura franquista, un règim que es va recolzar en la tortura, la presó i la mort fins a l’últim dia de la seva d’existència i encara es va perllongar durant la Transició.
“El 47” és una història d’acció en la qual manca l’heroi col·lectiu i les seves organitzacions clau en aquesta lluita: el sindicat de les CCOO o el PSUC, partit dels comunistes catalans en què Manuel Vital militava i lluitava contra la dictadura. Els actors, sobretot Eduard Fernández –Manuel en la ficció–, aconsegueixen l’objectiu marcat pel director: emocionar l’espectador i ficar-lo en una història novel·lada, però plena de moments èpics, però també divertits, en què inclús apareix, com a un humil empleat municipal, el futur alcalde de Barcelona el socialista Pasqual Maragall.
Aquests dies s’ha explicat que Manuel Vital Velo era un treballador immigrat que va arribar a Barcelona –al barri del Clot, el 1947 i que, el 1951, s’instal·la a Torre Baró– provinent de Valencia de Alcántara, la capital d’una comarca de la província de Cáceres (Extremadura) que va patir, com tota Extremadura una dura repressió a mans de falangistes i militars colpistes –10.594 republicans extremenys van ser assassinats: un 9‰ de la població enfront d’un 3‰ de Catalunya (Andalusia 10‰)–; així, el seu pare, Diego Vital va ser assassinar pels falangistes del seu poble i va ser enterrar a la fosa comuna de la mina de Terría, a la mateixa localitat.
La pel·lícula és un producte comercial honest, de qualitat i ben encertat, no pas un documental o cinema polític, per la qual cosa, presenta buits de continguts i d’anàlisis, perquè l’autor no cercava això, no li podem demanar que faci el cinema que nosaltres volem. El cercava l’èpica de la lluita obrera, però també les seves misèries, dificultats i derrotes per arribar a un punt final esperançador: David derrota a Goliat.
Els crítics de la pel·lícula han recordat que Manuel Vital no és un heroi individual, sinó que forma part d’una lluita col·lectiva, el moviment obrer –Vital va ser sindicalista de CCOO i per això va ser acomiadat, era conductor d’autobusos des del 1949– més tard formarà part del moviment veïnal, sempre militants en les CCOO.
Vital és fill d’un “rojo” assassinat pel franquisme, el seu pare Diego –assassinat el 1941– a la meva comarca d’origen, Valencia de Alcántara a Cáceres (Extremadura). Ell i el seu fill seran els rojos a Torrer Baró i Barcelona, com milers de rojos que arribaren d’arreu de l’estat espanyol a Catalunya.
De totes les critiques publicades, cap ni una s’ha preguntat per la raó de l’emigració extremenya Catalunya, Madrid o el País Basc –també a Terrassa– dels anys 1940-50, que és la que porta va portar a Vital a Barcelona, la resposta no és pas la fam, que també, sinó l’assenyalament i la humiliació continua que van patir els fills i els familiars dels derrotats pel franquisme, jornalers derrotats, que el 25 de març del 1936, van aixecar-se contra els terratinents i cacics, ocupant les terres de forma pacífica i que mesos després, l’agost del 1936, van ser brutalment assassinat a la plaça de toros de Badajoz i a milers de cunetes de tota Extremadura.
Manolo Vital és el fill de la identitat extremenya, una identitat de lluita, de sacrifici i de compromís col·lectiu, que va aprendre a Extremadura durant els anys de la Segona República i que va continuar mostrant a Catalunya.
Les emigracions posteriors poden semblar només econòmiques –entre 1961-1975 surten d’Extremadura gairebé mig milió de persones i a la comarca de naixement de Vital gairebé la meitat de la població se’n va–, són gent jove, treballadors que ja no està disposada a acceptar el jou dels terratinents, la lluita dels anys de la república, va aconseguir trencar el model de dominació, com reconeixia “el señorito” a la pel·lícula “Los Santos inocentes” de Mario Camus.
Aquesta història dels immigrants, que van contribuir, com la resta dels treballadors catalans a fer la Catalunya d’avui resta pendent i seria de justícia que es fes recollint també les noves aportacions de gent vinguda d’arreu del món. La riquesa d’una nació són les seves persones, sigui quin sigui el seu origen.
