Per ser dona, no fa malament”. Ras i curt. Aquest és el comentari que Marta Martínez Castro (Terrassa, 38 anys) ha escoltat en infinitat d’ocasions. Sobre ella o sobre altres companyes futbolistes. “O també escoltes comentaris d’homes que poen en dubte que realment ens agradi el futbol, sent un esport, segons ells, tan masculí…”, explica Martínez Castro.
D’aquí que el tsunami feminista que ha impregnat el futbol femení en els darrers temps. “El que va passar a la final del Mundial amb Rubiales va ser un clic, que va activar la sororitat entre dones. Però tot bé de molt abans. El que passa és que per desgràcia, aquell petó… O millor dit, per sort, va sortir a la televisió i va arribar a tot arreu”, enraona.
O sigui, que no es va quedar en l’anonimat d’un camp de futbol de les perifèries d’alguna ciutat postindustrial. I la llista de greuges que passen en aquests camps de futbol és llarga. “Per exemple, els horaris: A nosaltres sempre ens deixen els horaris més nocturns: acabes l’entrenament a les 23 hores, quan l’endemà tothom ha d’anar a la feina”, explica.
El comportament dels àrbitres n’és un altre. “Jo ara soc veterana, però al futbol base era descarat: Els àrbitres actuaven com si el partit fos una patxanga, no ens prenien de debò”, diu Martínez Castro, qui s’indigna a mesura que va parlant i recordant aquelles situacions.
Casualment, ella també ha estat àrbitre. “I clar, quan jo arbitrava de vegades els jugadors masculins no em prenien seriosament”, explica. Encara més: “Pràcticament, he hagut de sortir d’algun camp escortada, tot i que reconeix que això també li ha passat a companys àrbitres masculins. Però és que els comentaris masclistes que a mi em feien no tenien res a veure amb el partit que estaven jugant”, sosté.
Més de 500 dones futbolistes rodaran una rumba feminista a l’Estadi Olímpic
A poc a poc, però, la reacció és cada cop més immediata. “El que passa és que, fins ara, havíem normalitzat situacions de discriminació. Per exemple: Jo he estat víctima, però alhora després he participat d’una situació incoherent”, explica Martínez Castro de forma reflexiva. “Però vas creixent, te n’adones i dius: No vull participar de cap broma”.
El videoclip és una de les respostes. “Perquè les dones, noies i nenes sempre hem patit discriminació”, remata la migcampista terrassenca.