Joan Pau II va erigir la diòcesi de Terrassa el 15 de juny del 2004. El 20è aniversari se celebrarà aquest dissabte (11 hores) amb una missa especial presidida per Bernardito Cleopas Auza, nunci del Vaticà a Espanya. Serà al Sant Esperit, que no és basílica, que és catedral perquè Terrassa té bisbat i bisbe: Salvador Cristau (Barcelona, 1950), que va prendre possessió del càrrec, en substitució de Josep Àngel Saiz Meneses, el 5 de febrer del 2022. Amb Saiz va ser bisbe auxiliar. “Ell, home emprenedor, abnegat, va ser l’escollit per posar en marxa el Bisbat. En va ser la locomotora. Jo he agafat el tren en marxa”, apunta Cristau.
Què recorda d’aquell 15 de juny? Jo era secretari general i canceller de l’Arquebisbat de Barcelona. El dia d’abans, el cardenal Carles em va cridar al despatx… No sabia res, ni n’havia sentit rumors. Va ser una sorpresa. El 15 de juny del 2004 vaig ser l’encarregat de llegir el document de la Santa Seu en què es feia la divisió de Barcelona en tres diòcesis. Vaig veure els noms dels tres bisbes, quines serien les catedrals… Eren moments d’incertesa. El bisbe Saiz em va proposar acompanyar-lo en l’aventura, i vaig acceptar. Hi havia parròquies, però res més. Havíem d’organitzar una diòcesi, un organigrama, de zero. Ho vam fer a poc a poc. Es va crear el seminari en el 2006, però Càritas Diocesana va trigar més, en el 2010. El més delicat va ser decidir on quedava cada mossèn. Es van crear tensions. Imagini’s: rebre, d’un dia per a un altre, que s’assigna una altra diòcesi. Però es van donar facilitats per triar entre les tres creades: Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa.
Pot resumir la seva valoració d’aquestes dues dècades? El balanç és positiu. Hem aconseguit, de mica en mica, consolidar aquesta diòcesi amb fisonomia pròpia, perfil industrial, viles molt poblades, una extensió de 1.197 quilòmetres quadrats, 1.300.000 habitants repartits en 53 municipis i 123 parròquies.
/ NEBRIDI ARÓZTEGUI
Quins són els reptes més importants del Bisbat de Terrassa i de l’Església a casa nostra? El desafiament és transmetre els valors de l’Evangeli, fer-los presents en el món, en la societat. I, en especial, l’acció social, com afrontar l’ajuda a moltes persones que travessen greus dificultats econòmiques. Ens trobem amb moltes situacions així a les parròquies, a les comunitats, a les escoles. Càritas fa aquesta acció social de forma organitzada, però també hi treballen altres institucions. La Fundació Busquets atén cada dia entre 50 i 20 persones. Però moltes altres persones passen desapercebudes perquè no se les veu en cues. I ens sentim responsables de donar-los un cop de mà. En 20 anys hem vist créixer la pobresa. Les xifres d’atur són números, però darrere hi ha persones, famílies.
“Hi hem d’implicar més els laics. A països de missions n’hi ha al capdavant de comunitats”
Però com pot calar el missatge de l’Església en aquests moments, en un context d’evident secularització? Hem d’oferir llum i sentit als valors com el de la llibertat o la solidaritat, que tothom accepta i que són principis evangèlics. Però l’Església ha d’il·luminar el seu sentit, ajudar a dur-lo a la pràctica. Potser no podem solucionar molts problemes, però sí que podem aportar el sentit del perquè de les coses, de la vida, de la lluita del dia a dia. Ens sentim cridats a ser portadors d’esperança en un món desesperançat. Si no arribem a tots, intentem obrir les portes a la gent. El papa Francesc n’és exemple i incentiu, una motivació per obrir portes perquè tothom s’hi senti acollit. Moltes persones batejades es van allunyar de l’Església però després piquen de nou a la porta. L’Església ha de mostrar el rostre de mare, obert i misericordiós.
Amb els joves la tasca sembla molt difícil… Fem el que podem. L’agost del 2023, a les jornades de Lisboa, vam anar amb 1.000 joves de la diòcesi, sense comptar els que hi van assistir amb escoles o pel seu compte, o els adolescents. Cada mes ens trobem 200 per fer pregària i formació. El percentatge és molt petit, però treballem cada dia, fem el que podem amb les eines que tenim. Duem a terme formació per a animadors. Ni ens enlluernem ni ens desanimem.
/ NEBRIDI ARÓZTEGUI
Com es pot revertir la manca de vocacions? És una feblesa a tot Europa. Al nostre seminari hem format 47 capellans ja ordenats, i 17 diaques, però és cert que no ens dona per cobrir el 100%: tenim 90 mossens en actiu per a 123 parròquies. Molts preveres n’han d’assumir més d’una. I nosaltres estem millor que altres bisbats. Saber què passarà és un misteri. Hem de pregar perquè l’amo del sembrat ens enviï més treballadors. I hem de crear cultura vocacional, aconseguir que els joves no es plantegin només el que volen fer sinó què vol Déu d’ells. I hem d’implicar més els laics. En països de missions es fa: hi ha laics al capdavant de les comunitats.
I obrir les portes del sacerdoci a les dones pot ser una opció a llarg termini? Crec que en aquest assumpte hi ha un error de percepció. Molta gent es pregunta per què una dona pot presidir un govern i no ser capellà. Però el sacerdoci és un servei, no un poder. Sí, a l’Església hem de donar més protagonisme a la dona, i més responsabilitat, trobar més espais perquè exerceixi les seves capacitats, i es fa, el papa Francesc ho fa. L’ordenació és per a celebrar l’Eucaristia, però no sempre el capellà ha de ser el dirigent. Cal canviar coses, però crec que aquesta no necessita ser canviada. Joan Pau II ho va dir: no s’ha fet mai, no hi ha tradició, Jesús va ser un revolucionari, però això no ho va fer.
