Salvador Cardús i Ros
En només tres edicions, la festa de lliurament dels premis Gent de Terrassa que organitza aquest diari, amb el nom de la secció diària que l’alimenta, s’ha convertit en la referència anual imprescindible per prendre el pols i escoltar el batec de la ciutat.
Les cròniques de l’acte ja han donat fe cada any de l’encert de la tria i del valor dels premiats. I cada any la festa ha convocat no només els guardonats i els seus familiars i amics, sinó el nucli dur o, si ho voleu més poètic, el cor del terrassenquisme més actiu. No parlo d’una mostra estadística que representi tota la ciutat, parlo de la presència de molts dels qui estiren la ciutat cap endavant i cap amunt, dels qui l’ajuden a respirar quan s’ofega i dels qui la fan prosperar tant econòmicament com humanament.
Enguany, la desinhibida conducció de la terrassenca Rosa Talamàs i Tapiolas, còmplice amb la ciutat i els guardonats, va aconseguir trencar les rigideses formals en què solen caure aquests actes. Els discursos que hi vam escoltar van ser de gran qualitat, fins al punt que mereixerien la seva publicació íntegra. Tantes paraules buides com se solen sentir, allà hi havia –com titulava el mateix diari– talent i passió. Més enllà dels agraïments i referències personals, s’hi van poder escoltar elements per a un programa implícit, i fins i tot explícit, de què i de com hauria de ser la ciutat. I això, tant en el sòlid parlament que va fer l’editor Marc Basté, passant pel de tots els premiats i fins al de l’alcalde –un dels millors discursos que li he escoltat– i al d’una propera i cordial Laura Vilagrà, vicepresidenta del govern.
La potència de l’esdeveniment anual té quatre potes, i per això s’aguanta tan ferm i estable. Primer, la voluntat del mateix Diari de Terrassa per organitzar-lo. Després, l’emoció i agraïment dels premiats. En tercer lloc, l’espai d’una sublim bellesa que ofereixen les Esglésies de Sant Pere, amb el so vibrant de fons del jazz local. I quart, els assistents, una part dels quals de la comarca i de més enllà. Però què s’asseu sobre aquestes quatre potes? Què s’hi construeix, per acabar-li de donar la força que s’hi respira? Doncs just el que comença quan s’acaba l’acte formal. És l’intercanvi de salutacions afectuoses, els retrobaments inesperats, el xiuxiueig de les converses discretes, els reconeixements que teníem pendents de fer, les promeses de futures –i sovint improbables– trobades, i tots els “com estàs” i els “ja ens trucarem”.
Tanmateix, de tot el bo que s’hi va dir, em quedo amb la darrera reflexió que hi va fer Cèlia Ros. Va ser l’elogi a l’encert del nom de la secció del diari i dels premis: Gent de Terrassa. Com va dir la guardonada, “el mot ‘gent’ és completament inclusiu”. Efectivament, és un terme que té la virtut, com ens demostra cada dia el Diari, que hi cap tothom. Que recorda que tothom té alguna cosa a dir, perquè tothom –o gairebé, perquè com també va dir la Cèlia, entre la gent i hi ha “la genteta, la gentussa o la gentota”– té el seu talent i les seves passions, la seva manera de sentir-se i ser terrassenc. Fa uns anys hauríem dit que ‘gent’ era el terme més democràtic per referir-nos a les persones sense apriorismes classificadors. I acabava Cèlia Ros dient que “hi ha prou experiència i talent per seguir fent d’aquesta ciutat un espai i una comunitat per viure-hi dignament. Però que encara queda molta feina per fer”.
És cert: els premis Gent de Terrassa demostren que partim d’una bona base. Però si el terme és inclusiu, si vol ser veritablement democràtic, cal que hi càpiga tothom, cal assegurar que es convida tothom i que tothom s’hi sent convidat. I és aquí on encara hi ha molta feina per fer créixer aquesta tribu de solidaritat local que som els terrassencs fins que hi siguem tota la gent.
