Salvador Cardús i Ros
Tenim un problema i es diu frau a l’administració pública. Som un país en què uns quants espavilats sense escrúpols enganyen l’administració, i aquesta hi respon amb un grau de desconfiança generalitzat cap al ciutadà.
Dijous passat, el Diari de Terrassa en feia un reportatge en relació amb les targetes d’aparcament per discapacitació. Falsificacions, manipulacions, documents caducats o pertanyents a una altra persona són els fraus més habituals. Se’n denuncia un cas cada dia de les moltes desenes que se’n deuen produir. Però aquest només és un dels àmbits i encara no pas dels més greus, si més no des del punt de vista del seu cost econòmic. Hi podem afegir tot el que és l’economia submergida -pagaments en negre-, les astúcies en el cobrament de subsidis i ajuts de tota mena, els fraus a Hisenda, els abusos en els serveis sanitaris i farmacèutics…
No és que siguem l’únic país del món on hi ha murris, perquè a tot arreu hi ha comportaments incívics d’aquest tipus. Però tot fa pensar que aquí hi estem especialment inclinats, sobretot a la vista de com les administracions hi reaccionen. I ho fan amb un grau de desconfiança generalitzat que, en conseqüència, obliga a seguir uns processos burocràtics enrevessats i inacabables. I, precisament per la mateixa opacitat a què aboca tanta burocràcia, hi ha qui encara se’n sap aprofitar amb més picaresca. Hi ha un moment en què ja no saps si és la desconfiança que provoca l’abús, o l’abús la desconfiança. És ben bé un peix que es mossega la cua.
Per experiència pròpia, podria relatar situacions de control administratiu -en aquest cas en l’àmbit local- absolutament grotesques que només s’expliquen per aquesta relació de profunda desconfiança. Una desconfiança nascuda, probablement, dels casos d’abús, bé sigui per part de qui presta el servei com també de qui el rep, sempre a punt per obtenir algun avantatge de denunciar-se mútuament. De manera que l’única forma d’autoprotegir-se és seguint protocols exhaustius, fent signar documents que exonerin de responsabilitats i efectuant controls tan minuciosos com humiliants.
Tantes coses que ens agrada mesurar, també seria desitjable que es mesurés el cost de tanta picaresca i sobretot el cost d’intentar evitar-la. Hisenda sol comptabilitzar què ha costat la inspecció del compliment fiscal en relació amb la recaptació obtinguda de més. Doncs bé: caldria fer el mateix amb el cost de tots els processos burocràtics de control en relació amb l’èxit en els seus resultats. I seria molt convenient recordar que cada abús, i cada procés de control, l’acabem pagant entre tots. O que quan riem les gràcies als qui expliquen les seves martingales, a qui es perjudica no és només a l’administració, sinó a nosaltres mateixos. Qui sap si la suma de l’import dels abusos i els controls no puja més que els serveis que s’ofereixen!
Ara bé, el cost dels abusos i del seu intent de control no és només una qüestió econòmica, sinó d’erosió de la confiança social i del sentit de pertinença a la comunitat. És un cost que afecta la convivència, el civisme i la credibilitat de les institucions. Si per a l’administració pública som uns defraudadors en potència, i per a alguns ciutadans és legítim abusar de l’administració pública, la cohesió social se’n ressent i el vincle que fa possible una solidaritat bàsica es trenca. Sí: tenim un problema, i és de desconfiança social.
