Txetxu Sanz
El nostre actual model d’Estat va dibuixar un país amb una estructura nacional que cedia competències a les comunitats autònomes amb la gran idea d’aproximar la gestió pública a la ciutadania.
Però oblidava el tercer nivell institucional encara més proper a tots nosaltres, els municipis, que no van ser convidats a aquest repartiment, com sí que va fer la República.
La revisió del model d’Estat, que també hauria de plantejar el debat entre monarquia o república, requereix una mirada àmplia que no es quedi en un repartiment de poders, sinó en la necessitat d’estructurar una xarxa institucional que faciliti polítiques públiques de proximitat, en què la qualitat sigui un factor prioritari juntament amb l’efectivitat, per tant, un model que defineixi aquestes tres estructures no en competència, sinó en col·laboració i cogovernança. No com tres institucions estanques, supeditades, sinó com tres eixos implicats en el que és públic.
La ràpida evolució de la nostra societat, això que algú anomena societat líquida per la seva gran capacitat d’evolució i adaptació, ens ha portat el desdibuix del model bipartidista i encara que hi hagi dos grans partits que solen repartir-se els governs, la diversificació del vot ha permès a altres partits entrar a formar coalicions de diferents colors. Això ha implicat la necessitat de més diàleg, més negociació, pactes i més feina per arribar a acords de consens. I això s’ha traduït, sens dubte, en polítiques més plurals, més sensibles i fins i tot innovadores.
Així, ens trobem amb una estructura d’estat vertebrada al territori, amb uns agents polítics més plurals i necessitats d’arribar a acords. Aquí seria important reincorporar conceptes com la necessitat d’implicar la ciutadania a les polítiques públiques, fomentant la participació ciutadana, com una nova reflexió a conceptes i visions, sigui amb alguna de les metodologies experimentades, com poden ser els pressupostos participatius o consultes referendàries al més pur estil suís.
I aquesta pluralitat política i un territori vertebrat des de l’estructura federal han de ser garantia perquè els municipis defineixin els seus propis projectes, segons les necessitats i els puguin canalitzar i executar, recuperant el paper que no haurien d’haver perdut. I en aquest esforç, Terrassa podria abanderar la veu municipal.
Deia que el model federal s’hauria d’estructurar en la suma d’actors sota el principi de subsidiarietat com a eix de responsabilitats compartides. I és que la complexitat obliga a compartir protagonismes i recursos. Les administracions no han de treballar com a espais estancs i molt menys enfrontats. Han de tenir una interrelació i una transversalitat que faciliti la implementació de les polítiques que necessitem.
L’exclusivitat competencial en un panorama polític desigual no hi ajuda. Seria més convenient un model que obligui a imbricar aquestes competències o les seves polítiques. Així, per exemple, ens podríem preguntar: quina hauria de ser la relació competencial de l’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments, a les polítiques que necessitem? Tornem a recordar que Espanya ha delegat competències a la Unió Europea.
Apostaria per un Estat que legisla un marc general d’actuació i defineix grans polítiques que han de concretar-se amb un finançament en un percentatge important. L’àmbit federal, comunitats autònomes o un altre concepte, defineix la implementació de les esmentades polítiques dotant-les de més recursos econòmics i, finalment, els ajuntaments concreten les polítiques i aporten els darrers recursos necessaris.
Però no voldria que la definició anterior confongués i s’entengués com una visió lineal de les competències i les polítiques. Ni han de ser de dalt a baix, ni han de ser de seguiment obligat. Cada administració definirà els seus objectius, però sí que podrà donar suport a les línies marcades pels altres nivells institucionals. Com l’administració més propera a la ciutadania, els ajuntaments han de poder definir les polítiques i han de tenir recursos necessaris per fer-les realitat.
Per tant, caldrà dotar d’un finançament suficient i just que permeti aquest exercici, basat en nombre d’habitants, dimensió dels serveis i costos territorials.
I a l’esfera política també han de tenir capacitat d’influència en l’àmbit institucional federal, per la qual cosa s’hauria de reconsiderar l’actual configuració parlamentària per donar visibilitat als municipis, sigui mitjançant comissions o altres òrgans de representació.
