Josep-Maria Font i Gillué
De bon matí he rebut la notícia que no esperava entre festes, feia tant temps que coratjosament lluitava, amb fe i esperança amb la malaltia –i sempre amb el seu somriure que el caracteritzava–, que jo no seguia amb neguit el seu dia a dia, perquè se n’anava sortint i el veia amb fortalesa. Ens vèiem de tant en tant i seguia la seva malaltia a través d’amics comuns. Però tots hem de marxar i avui ha estat la seva partença, per als que tenim fe, cap a la vida.
De tota la vida he conegut l’Oriol i la seva activa militància eclesial, nacional, cultural…
El recordo al CIC (1962…) del carrer Sant Jaume que tants bons moments culturals ens va oferir, a la llibreria Àmfora (1963…) a la Plaça Vella, a Òmnium Cultural (1969-1971) al carrer sant Antoni, al Social en unes conferències sobre les terceres vies a Europa, com a secretari d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals (1979-1980), com a patró fundador de la Fundació Privada Torre del Palau ( 29 de març del 1985 fins al 16 de juny del 1998), com a conseller de Treball (del 1984 al 1988), que un bon amic seu el va empènyer a acceptar el càrrec proposat pel president Jordi Pujol –una anècdota, els primers dies anava i venia de Barcelona en tren, fins que el president li va dir que per seguretat havia d’anar amb el cotxe oficial, l’Honorable el va creure. El recordo també com a president de Caixa Terrassa (1993-2003). Tenia una especial sensibilitat amb l’obra social, alguns consellers de Caixa Terrassa no oblidaran mai les seves paraules solidàries i d’exigència moral dites en un sopar de Nadal. Que no van agradar tothom. Aquells anys va ser també membre del Rotary de Terrassa, filiació que ha mantingut fins a la seva mort.
L’origen familiar el va marcar, no només a ell sinó a tota la família. L’assassinat del pare per la colla del “Pedro Alcocer” a la carretera de la Mata amb l’únic argument que havia construït una ermita a casa seva, a Can Prat de Matadepera, el va fer defensor, anys a venir, de la no-violència. Al llarg de la seva vida, va investigar, sobretot a partir de la seva jubilació, la recuperació de la memòria històrica familiar.
Va editar Els últims dies de Francesc de Paula Badia i Tobella, del qual es van fer dues edicions el 2013, la primera privada, la segona a càrrec de la Fundació Torre del Palau. El 2018 publica Francesc de P. Badia i Tobella, ferm cristià i excel·lent patriota a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Era molt ordenat, li agradava la fotografia, en guardava amb cura un bon aplec que referenciava amb esforç i a voltes, amb dificultats, cercava els noms dels qui hi apareixien. Les efemèrides familiars les treballava amb tota cura i quan hi havia algun document imprès era exigent en la seva presentació. És el cas de Capella Badia. Historial gràfic i efemèrides familiars 1936 a 1996 editat per la Família Badia Tobella, Can Prat, Matadepera.
Per herència del pare i de l’escolapi Miquel Altisent i Domenjó va cultivar el cant gregorià, va ser secretari de l’Schola Cantorum (1956…) de Terrassa. Va oferir conferències a Matadepera al Casal de la Gent Gran, per a la gent gran i per a tothom qui hi va poder anar, sobre autors catalans, sempre curosament preparades i participades pels assistents. No vull oblidar tampoc la seva estreta vinculació de tota la vida amb el Monestir de Montserrat. Membre de la Confraria de la Mar de Déu de Montserrat i del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans.
La seva professió d’advocat, que també té arrels familiars, el va portar a formar part de la delegació Catalana (2006…) de la Fundació Centesimus Annus, dedicada a la difusió de la doctrina social de l’Església catòlica.
I acabo recordant sempre el seu esperit col·laborador, sé de moltes persones agraïdes pel seu tracte afable i servicial i deixeu-m’ho dir sempre amb la màxima discreció que també era patró familiar.
Aquests darrers anys de trasbalsos polítics, ell no va perdre mai la confiança que ens en sortiríem malgrat totes les malvestats que hem patit. Ha sigut un militant lluitador optimista fins al darrer moment.
Cristià i catòlic compromès amb l’església que el Vaticà II va renovellar, era home de missa dominical, que cercava el lloc en què participar d’acord amb les seves conviccions més íntimes. No es perdia el dia 11 de setembre la missa pels patriotes catalans a primera hora a Santa Maria del Mar a Barcelona, una bona manera de començar la Diada.
Oriol, que al cel ens puguem veure!
