Vens de guanyar quatre combats en una setmana a Cantàbria i t’has proclamat campió d’Espanya. Com ho has viscut? Estic acostumat. El pitjor va ser el primer dia. Arribes i no saps quin serà el nivell de la competició. Tens nervis. El nivell era molt alt. Però em vaig sentir molt bé.
La final davant l’andalús Yerai Martínez va ser especialment dura. Sí. Hi vaig arribar molt motivat. Les finals no es poden perdre. Als segons finals de l’últim assalt li vaig donar un bon cap i li van fer un compte. Em van donar com a guanyador.
Des de petit t’has dedicat a la boxa. Quan vas començar a competir d’una manera seriosa? Als 13 anys. Però de ben petit seguia el meu pare als combats on anava i venia a la Cogullada a veure’l entrenar. Tinc vídeos meus amb 3 anys donant cops al sac.
Amb 16 anys has sigut dues vegades campió d’Espanya. I aquest final de temporada ha estat espectacular, amb tres títols. Sí. He pogut fer més combats, els dos Campionats d’Espanya i el torneig internacional del Marroc. Es tracta d’anar-se obrint portes de cara al futur.
Què et va portar a la boxa? De petit vaig viure molt intensament aquest món gràcies al meu pare. També m’agradava molt el futbol, però em vaig decantar per la boxa perquè és un esport individual, en el qual només depens de tu. No depens d’un equip. Si has entrenat i has fet bé la feina, tens moltes opcions de guanyar.
Però el teu pare haurà tingut alguna cosa a veure en la decisió final. Sí, és clar. Una mica sí. Més que res, ell sempre m’ha motivat a seguir endavant. Jo volia boxejador. I ell estava encantat.
Què és el que més t’agrada de la boxa? És l’esport més complet que hi ha. Treballes l’aspecte mental, el físic, la resistència. Fas servir tots els músculs del teu cos. Al ring és on es veu si t’has esforçat o no.
T’entrenes moltes hores al dia? Un parell. Però no és tan important quantes hores entrenes sinó la intensitat de l’entrenament. Si entrenes dur, de manera intel·ligent i pensant en els combats que has planificat, tens molt de guanyat. Jo tinc 16 anys i faig tres assalts de tres minuts. No necessito entrenar moltes hores.
Quina és la clau per arribar a ser campió d’Espanya? Per aconseguir coses en aquest esport has de tenir disciplina. És el que és més important. Si vols arribar lluny has d’estar molt concentrat, creure en el que fas i ser molt disciplinat. La constància és el més important.
A banda d’entrenar, fas també d’entrenador dels més petits aquí al Boxing Club Terrassa. Sí. M’encanta treballar amb els nens. Vinc cada dia al gimnàs, faig les meves classes i després m’entreno.
No hi ha dies que et canses de tanta exigència? No. Descanso bé. Saber descansar forma part també de l’entrenament.
I pel que fa a la dieta, et deixen menjar de tot? Com qualsevol noi de la meva edat, menjo de tot. Ara, però, estem entrant en un nivell ja més internacional i tinc més cura dels meus hàbits alimentaris. Menjar bé t’ajuda a rendir millor en les competicions.
El teu pare és també el teu entrenador. Com ho portes? És molt exigent amb tu? No. En absolut. El que fa és motivar-me molt. Tenim una excel·lent relació com a pare i fill. I també com a entrenador i esportista. De petit, m’impressionava molt veure en directe els combats del meu pare.
Va ser en aquells combats que vas decidir dedicar-te a la boxa? Sí. Va ser en aquella edat que em vaig adonar que jo em volia dedicar a la boxa. Va anar venint tot rodat, la veritat.
Si segueixes aquesta progressió acabaràs superant el teu pare. Aquest és l’objectiu. Vull arribar el més lluny que pugui. No es tracta de superar-lo o no, sinó de donar jo el màxim. Jo ara tinc molts recursos que el meu pare no tenia en la seva època. Jo el tinc a ell com a entrenador, tinc un gimnàs on puc entrenar. Tot això és molt important. Ell va començar amb 17 anys.
Quines són les teves qualitats com a boxejador? Tinc un bon cop, però també sé aguantar. El meu estil és el rus: una bona guàrdia, un bon cop i una bona intel·ligència. Em sé moure, atacar i evitar que t’ataquin.
On et veus d’aquí a cinc anys? No ho sé. No penso massa en el futur. Però el meu gran somni és ser campió olímpic.
Més que ser campió del món? Molt més. Costa més ser campió olímpic amateur que campió del món professional.
