Quantes peces d’amiant hi ha a Terrassa? Quants immobles contenen aquest mineral, també conegut com a asbest? No se sap amb concreció però segurament aquesta ignorància té data de caducitat: l’Ajuntament ha encarregat l’elaboració d’un estudi sobre la presència d’aquest material tòxic que dècades enrere formava part del comú de les obres i la retirada progressiva del qual ha esdevingut objectiu primordial d’administracions públiques (d’algunes) i entitats veïnals. El consistori ha adjudicat a una empresa aquest estudi “sobre l’estat de les cobertes i altres elements constructius amb presència d’amiant a la ciutat”. I preveu que l’informe, la base per confeccionar un cens de cara a accions futures, estigui enllestit a principis del 2024. Alguns càlculs estableixen en prop de 14.500 els edificis de Terrassa amb amiant.
La Federació d’Associacions de Veïns de Terrassa (FAVT) s’ha reunit amb el govern municipal i ha posat sobre la taula la necessitat d’establir quan abans millor un calendari d’execució de treballs de retirada. Hi ha compromís de crear una Comissió de l’Amiant a Terrassa per fer seguiment d’aquest programa que la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) ha situat com a prioritat de lluita en els darrers anys amb una intensa campanya “per eliminar l’amiant dels municipìs de Catalunya”.
Instituir una comissió local i realitzar un cens d’amiant, tant d’elements en edificis públics com en privats, són les primeres passes a donar en cada població. Fer un calendari de “desamiantat”, el tercer i determinant, preveient els recursos amb la implicació de la Generalitat, el govern espanyol i la Unió Europea.
No és una excepció
Terrassa no disposa de comissió híbrida entre Ajuntament i entitats, ni de cens de material, però no és una excepció en el mapa català. De fet, la immensa majoria de poblacions manquen de registres oficials d’amiant. La confederació ha dut a terme diverses activitats “perquè la ciutadania prengui consciència del perill que suposa conviure amb l’element cancerigen de l’amiant” i per exigir que la classe política “adopti les mesures necessàries” per eradicar del tot l’existència d‘asbest.
Cobertura amb plaques de fibrociment al Centre / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Hi ha materials que contenen amiant (MCA), sobretot, a cobertes, parets pluvials o persianes de fibrociment. Un estudi d’ACM, empresa especialitzada en consultoria i diagnòstic en amiant, esbossa un quadre amb dades extretes del cadastre referents a edificis construïts entre 1960 i 1990. De l’informe es dedueix que al conjunt de les quinze ciutats més poblades de Catalunya pot haver uns 128.000 edificis “dubtosos de contenir amiant”, dels quals 14.500 es troben a Terrassa. Barcelona, per descomptat, és la primera de la llista, amb 32.000 immobles. Sabadell, la segona, amb 14.800. Terrassa, la tercera. L’estudi deixa clar que la xifra d’amiant quant a tones no sempre és proporcional al número d’edificis afectats: determinades poblacions petites tenen polígons industrials amb gran quantitat d’MCA.
Catalunya disposa d’un Pla Nacional per a l’Erradicació de l’Amiant (2023-2032) que recorda l’ús extensiu d’aquest mineral en la construcció, en especial entre els anys 50 i 90 del segle passat i, principalment, en forma de fibrociment a teulades, dipòsits, baixants o jardineres; també com a aïllament; o com a forma de protecció contra incendis d’estructures metàl·liques o formant part d’altres materials.
El potencial nociu
El document destaca el potencial nociu d’aquest producte, “bé sigui per manipulació o per degradació”, degut a l’alliberament de microfibres “que poden penetrar en el cos per les vies respiratòries i poden romandre en el tracte respiratori durant dècades”. Aquesta penetració “pot provocar càncer de pulmó, laringe i ovari, i dues malalties causades exclusivament per la pols d’amiant: l’asbestosi (malaltia pulmonar crònica) i el mesotelioma maligne (un tipus de càncer a la capa prima que recobreix els pulmons). El pla inclou la creació d’un cens de materials i elaborar un calendari “per a la retirada dels MCA en l’ambit públic”. La “primera capa d’informació (la detecció de fibrociment a les cobertes)” estava prevista per a finals d’aquest any.
L’amiant és present en milers d’instal·lacions, tot i que la prohibició de fabricar, utilitzar o comercialitzar aquest producte es va fer efectiva el 2002 a Espanya. La Unió Europea ha fixat com a objectiu la retirada de l’amiant de tots els edificis públics abans del 2028 i de tota la comunitat l’any 2032. Però tothom sap de l’enorme dificultat d’acomplir aquest propòsit tot just quan s’enceten els primers registres municipals.
Obres a la coberta del Teatre Regina / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Enderrocs
L’Ajuntament ha posat en marxa el procés i assegura que vetlla perquè en les obres d’enderroc d’edificacions amb presència d’aquest material o en desmuntatges de cobertes o de parament pluvials, per exemple, “els projectes presentats prevegin el compliment de les directrius del Reial Decret 396/2006, de 31 de març”, que regula les “disposicions mínimes de seguretat i salut aplicables als treballs amb risc d’exposició a l’amiant”. Aquest decret obliga al titular de l’obra a la presentació d’un pla de treball davant l’Agència Catalana de Residus de la Generalitat, que l’ha d’aprovar prèviament a l’inici de les obres, “per tal que aquestes s’executin d’acord amb les directrius de seguretat”. Les empreses que fan els treballs de retirada són especialistes i han d’estar inscrites al Registre d’Empreses amb Risc per Amiant (RERA), que és l’organisme oficial que controla les empreses que poden retirar i manipular aquests residus.
A la deixalleria
I què passa amb les obres petites? L’ordenança fiscal sobre la gestió de residus municipals possibilita que un ciutadà pugui portar a la deixalleria de Can Barba 100 quilos d’amiant gratuïtament, dins un horari determinat i amb unes condicions d’embalatge preestablertes. La finalitat, segons el govern municipal, és que els particulars que tinguin, per exemple, un dipòsit o algunes plaques de fibrociment, puguin dur-les al CRT Vallés.
Aquest centre està autoritzat per recepcionar, emmagatzemar i transferir residu d’amiant a destí final. Els petits industrials també poden portar residus d’amiant “i en aquest cas abonen la taxa corresponent al material aportat”.
Teulada de fibrociment en un bloc de pisos de Terrassa / ALBERTO TALLÓN
Si es troben residus d’amiant al carrer , cal dir-ho a l’Ajuntament “per fer-ne una gestió correcta”, adverteix el consistori. L’abandonament indiscrminat encara és recurrent. Fa unes setmanes, diverses plaques de fibrociment romanien acumulades en un abocador il·legal al Camí Vell de Matadepera.
Anys i símptomes
Els primers símptomes d’asbestosi s’evidencien entre els 10 i els 20 anys després de l’exposició al mineral, mentre que un càncer produït per les fibres de l’amiant triga entre 20 i 40 anys a a florar. Aquest fet dificulta la detecció primerenca de la malaltia.
Prudència
La Generalitat, tot i la perillositat d’aquest mineral, apunta que el material amb amiant presenta un risc mínim d’emissió de fibres a l’ambient si es troba en bon estat o no ha estat sotmès “a manipulacions indegudes o a l’acció de vibracions, fregaments, moviments d’aire, presència d’humitats, xocs o la seva manipulació”. Per aquesta raó, “pot quedar-se instal·lat fins a la seva eliminació o la fi de la seva vida útil”. El 85% del material amb contingut d’asbest haurà superat la seva vida útil (que és de 30 a 50 anys) l’any 2030.
Parla un expert: Xavier Cañavate
Xavier Cañavate, enginyer químic i professor de l’Eseiaat, resumeix les raons de l’èxit de l’amiant dècades enrere: “Les seves fibres reforçaven estructures i l’amiant podia actuar com una cola. És molt resistent i aguanta bé les altes temperatures. I tenia un preu assequible”. El seu ús era el més fàcil en estructures que ara es realitzen “amb plàstics o plaques metàl·liques”. El problema mediambiental i sanitari, de salut pública: les microfibres que conté, una pols microscòpica que, amb la degradació o el trencament, “flota en suspensió” i s’incrusta en òrgans en respirar-lo. El perill, per descomptat, era molt més alt en el procés de fabricació que en l’exposició al material ja solidificat. La seva erradicació és “molt difícil”: no totes les estructures estan a la vista i molts particulars temen comunicar la seva presència a les autoritats. “És un problema que afecta a molts altres residus”, apunta el professor de la UPC.
