Joan Roma i Cunill
El bon temps porta milers, desenes de milers de motoristes i ciclistes a envair totes les carreteres catalanes, començant per les més estretes i sinuoses.
Els qui en tenim algunes en el nostre entorn, sabem que l’inici de la primavera, fins a finals de la tardor, suposa compartir espai del cotxe amb aquests altres vehicles. I si el bon temps, entenent per bon temps tenir sol i calor, s’allarga sis o set mesos, aquest serà el període per compaginar les carreteres amb aquests altres vehicles. De fet, pel que fa a ciclistes, ja gairebé podem parlar que el compartim amb ells al llarg de tot l’any. Hi ha milers de jubilats que s’han llençat a la carretera, i l’invent d’afegir piles elèctriques ha facilitat aquest esport a persones d’edat molt avançada.
Què passa en aquestes carreteres tan buscades per aquests esportistes? Doncs que es fa difícil i, sobretot, molt perillosa la convivència.
Cal tenir present que moltes d’aquestes carreteres tenen l’estretor que tenien fa 50 o 60 anys, amb cunetes de terra, algunes de gran fondària, cosa que provoca ensurts constants quan s’han de creuar dos vehicles de quatre rodes, o quan s’ha d’avançar tota una colla de ciclistes.
Pel que fa als motoristes, combinar velocitat amb estretor i sinuositat és el més buscat, de manera que cada pocs minuts ens creuem amb alguna colla que va a velocitats poc recomanables, en aquests indrets. Resultat? Accidents molt sovintejats, i perill constant en tot lloc i moment, sobretot els caps de setmana, en què en una mateixa carretera en un tram de vint o trenta quilòmetres ens podem creuar amb vuit o deu grups de motos i amb altres colles ciclistes.
És evident que les carreteres són de tots, però no és el mateix fer-les servir per anar a treballar o fer gestions indispensables pel fet de viure en pobles que gaudir-ne com a esport o lleure. Però al final tots hi hem de tenir cabuda. El que passa és que s’han de variar les conductes de conducció per part de tots. Als qui anem amb quatre rodes ens toca ser molt més prudents i restrictius a l’hora de fer ús del vehicle els caps de setmana. I si conduïm, s’ha d’anar amb temps i paciència per evitar velocitats inadequades, encara que siguin legals.
Pel que fa a motoristes i ciclistes, toca fer el mateix, pensant que els conductors de quatre rodes s’han d’adaptar al volum i complexitat del trànsit, però ells també. Ho dic perquè és habitual no portar més de vint o trenta segons algun motorista al darrere. Hi ha pressa per passar, i en moltes ocasions l’àngel de la guarda fa la seva feina, però abusar-ne acaba malament. No m’estranyen en absolut la gran quantitat d’accidents, perquè soc testimoni del difícil encaix de tots plegats en aquestes rutes tan freqüentades.
Quant als ciclistes, es van fent avenços en matèria de visibilitat. Ja són molts els que porten llums al darrere, cosa que facilita la visió dels conductors, i permet tenir clar el nombre de participants a la colla.
Les bones pràctiques fan que uns i altres facilitem el pas en benefici de tots. De seguida es nota quines són les colles habituals i qui no sap ben bé on es troba.
La qüestió, però, obliga a redibuixar el futur de les nostres carreteres per implantar espais laterals. La realitat actual ha vingut per quedar-se i tots hem de poder circular en adequades condicions de seguretat, tant si anem amb quatre rodes com amb dues.
