Joan Roma i Cunill
Torna a haver-hi tibantors i conflicte entre les societats de caçadors i el Govern de la Generalitat.
En uns territoris més que en altres, fins al punt de provocar vaga d’escopetes. Ho vam veure en una gran mobilització a Cubells, a les terres de Lleida, i ho estem veient a les terres de l’Ebre. En aquestes comarques de la Catalunya Central, es noten menys les tibantors, però existeixen i persisteixen, sense gosar posar data final.
Són molts els anys de conflicte per les altes assegurances que han de contractar les societats, o per reglaments molt durs sobre la tinença i ús de les armes, o ara mateix per la tinença de gossos, obligats a disposar d’unes instal·lacions en unes condicions complicades. També per obligacions sobre l’alimentació i les passejades en dies sense caça.
El resultat de qualsevol vaga suposa un increment de fauna, en les seves diverses variants: porcs senglars, cabirols, conills, cérvols… Els més perjudicials quan la xifra salta la barrera són els porcs senglars i els conills. A les terres de ponent, els resultats són catastròfics. També a les terres de l’Ebre.
La Generalitat està redactant una nova llei de caça, que hauria de trobar un consens general entre totes les parts implicades. A falta de depredadors naturals, els caçadors esdevenen fonamentals. Toca, doncs, tenir-los molt en compte a l’hora de fer previsions i decretar solucions. No es pot, des d’un despatx a la capital, imposar deures sense tenir clar si es podran complir.
Per als desconeixedors de la realitat de la caça, vull aclarir que ningú pensi en els caçadors com persones amb poca sensibilitat o pocs ànims de protegir la mateixa caça que cacen. No, no, són els primers a voler protegir-la per garantir la seva continuïtat i la seva salut. Qualsevol plaga, qualsevol mala praxi els perjudica, de manera que són els primers a voler que les coses es facin amb ordre i concert.
Però quan veuen algunes imposicions sobre els detalls que han de tenir les noves gosseres, el que poden o no donar de menjar als gossos i altres qüestions, es reboten i consideren estar sotmesos a una vigilància i control que no tenen altres àmbits i sectors, lligats o no a la natura. Calen moltes dosis de diàleg i coneixement del medi, per arribar a redactar una llei que tingui un llarg recorregut, perquè hagi trobat el consens de totes les parts.
De moment, les coses no van gaire bé, i per això he parlat amb alguns caçadors. Això ha portat a organitzar reunions i trobades entre diverses societats i estar alerta davant de filtracions dels esborranys que surten de la redacció de la llei.
Tot i no ser caçador, en conec molts, per raó de viure a pagès. Queda clara la necessitat de regular i ampliar temporada, segons les espècies, perquè la proliferació és espectacular. D’uns pocs exemplars que podíem veure anys enrere hem passat a veure’n pràcticament cada dia. I com que són tan nombrosos, necessiten més i més menjar que han de buscar per tot arreu, fins i tot a la perifèria o dintre dels nuclis urbans. Aquesta interrelació tan estreta produeix no solament perills en el trànsit circulatori, sinó transmissió de malalties d’una fauna a una altra. Toca, doncs, arribar a un consens, i que duri molts anys.
