Salvador Cristau i Coll
Diumenge, l’Església celebrava la festa de la mare de Déu de la Mercè. I ho vam celebrar nosaltres, la nostra diòcesi, ja que és patrona de la província eclesiàstica de Barcelona i ens sabem i sentim acollits sota la seva empara i patronatge.
La història ens remet a l’any 1203 amb un jove, Pere Nolasc, fill d’una família de mercaders de Barcelona. Ell havia vist el dolor i patiment de molts cristians que eren portats com a captius dels sarraïns a terres llunyanes, amb grans turments i amb perill de perdre la fe. Amb aquesta situació, es va sentir inspirat i mogut a sortir de les seves seguretats i dedicar la seva vida a alliberar-los. Ho va fer amb la inspiració de Maria, amb aquesta advocació de la mare de Déu de la Mercè.
El mateix any, Pere Nolasc iniciava a València la redempció de captius, alliberant 300 presos amb el seu propi patrimoni. A partir d’aquell moment, va canviar la seva vida de comerciant i mercader a la cerca d’esclaus cristians, organitzant expedicions per negociar redempcions de captius. I tot això, abans que la nit de l’1 al 2 d’agost del 1218, la mare de Déu se li aparegués, inspirant-li la fundació d’un orde religiós dedicat a la redempció dels captius.
El nou ordre va ser laic en els seus inicis. La primera ubicació la van tenir a l’hospital de Santa Eulàlia, al costat del Palau Reial, a Barcelona. Allí recollien indigents i captius que tornaven de terres de moros i no tenien on anar. Seguien la tasca que ja feien abans, creant consciència sobre els presos i recaptant diners per alliberar-los. Eren acompanyats amb freqüència d’excaptius, ja que, quan un era rescatat, tenia l’obligació de participar durant un temps en aquest servei.
A l’edat mitjana, “mercè” era sinònim de misericòrdia. La misericòrdia de Déu amb els més pobres i marginats que, en aquells moments, eren els empresonats. Ara, en aquest moment de la història que nosaltres vivim, veiem que hi continua havent molts captius. Alguns ho són físicament, com aquells que Sant Pere Nolasc es va dedicar a alliberar. Molts d’altres, però, són esclaus d’altres tipus d’esclavatges i cadenes presents a la nostra societat. Són germans i germanes nostres sotmesos a situacions terribles que fan caure a molts en la desesperació, que els porten a perdre la fe i que destrueixen les famílies. Alguns són a la presó, altres presoners i esclaus d’ells mateixos, altres víctimes del poder de tota mena de traficants, amb drogues, amb persones, especialment noies i infants. Altres víctimes d’abusos sexuals i abusos de poder, víctimes de la violència de les consciències, víctimes de sectes destructores de la persona, i tants altres tipus de domini i d’esclavatges. Sense oblidar les falses promeses de felicitat de moltes ideologies en les quals queden atrapats tants germans i germanes nostres.
Que Maria, mare de Misericòrdia, la mare de Déu de la Mercè, continuï pendent i vetllant per les necessitats dels seus fills, però no oblidem que vol actuar a través nostre, com ho va fer amb Sant Pere Nolasc, com ho va fer a Canà de Galilea: “Feu el que ell us digui” (Jn 2,5). No oblidem mai que la caritat, l’amor cristià, s’ha de concretar amb gestos d’entrega als nostres germans a través dels quals Déu i Maria, la nostra mare, es volen fer presents en el dolor del món.
Gestos especialment envers els més necessitats. Així, és una bona ocasió per reflexionar sobre les actituds que tenim envers els nostres germans, especialment els que més pateixen en aquest món.
