Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
Hem acabat el curs, amb tot el que això significa. Perquè quan diem que comencem un curs o que l’acabem ens referim normalment a aquelles activitats que es duen a terme, sobretot, des del mes setembre d’un any i fins al juny o juliol de l’any següent.
Significa, per tant, que durant els mesos de juliol i d’agost aquelles activitats s’aturen o bé es tornen més tranquil·les, o bé fins i tot desapareixen.
Un dels col·lectius que s’organitzen amb l’esquema del curs és tot el que fa referència a l’educació, la formació, l’ensenyament. Es tracta principalment de les escoles, els seminaris i les universitats. És clar que a les escoles els infants i els joves han acabat ja aquests dies el curs i gaudeixen de merescudes vacances, tot i que els professors, els mestres i els educadors encara continuen treballant, revisant el curs i preparant el vinent.
Voldria fixar-me especialment en el col·lectiu dels mestres, expressió que em resulta atractiva, i que va més enllà del que suposa la transmissió d’uns continguts, d’uns coneixements. De fet, no és perquè sí que a Jesús mateix li deien i li diem “mestre”, i no pas professor, perquè aquests últims tenen alumnes i els mestres, deixebles. I això significa certament la transmissió d’uns ensenyaments, però no només des de la teoria sinó també amb la pròpia vida.
Fa uns dies vaig poder compartir i conviure uns dies amb un grup de gairebé un centenar de mestres i professors de les escoles diocesanes i parroquials de la nostra diòcesi. Admiro aquests homes i dones que treballen per un món millor a través dels infants i els joves, sotmesos sovint a moltes pressions i dificultats. Hem dut a terme un pelegrinatge de fi de curs al sepulcre de Sant Domènec de Guzmán, a Bolonya, i també hem pogut seguir els passos de Sant Joan Bosco, mestre i educador de la joventut a Florència. He de dir que l’experiència va ser molt enriquidora, com no podia ser d’altra manera, ja que es tractava d’uns homes i dones que dediquen la seva vida als altres, als infants i als adolescents.
En una homilia que vaig predicar en una església de la Congregació dels Salesians, on va viure un temps Sant Joan Bosco, els vaig proposar la figura d’aquest sant educador. Ell, que va ser l’inventor del que hem conegut com a formació professional o bé més darrerament com a cicles formatius, ensenyava als seus sacerdots que el camí de la veritable educació és l’estimació als joves. Ho escriu en una carta en la qual els diu:
“Si de veritat busquem l’autèntica felicitat dels nostres alumnes i volem induir-los al compliment de les seves obligacions, convé abans que res que mai no oblideu que feu el paper de pares dels nostres estimats joves. Mirem com a fills aquells sobre els quals hem d’exercir alguna autoritat. Posem-nos al seu servei, a imitació de Jesús, el qual va venir per obeir i no per manar, i avergonyim-nos de tot el que pugui tenir fins i tot aparença de domini; i si algun domini hi exercim, ha de ser per servir-los millor”.
Vull agrair, doncs, des d’aquesta reflexió la gran tasca educativa de tants mestres que serveixen la societat formant ciutadans i bons cristians.
