Opinió

Només vaig aguantar 17 dies sense mòbil

Que em tornessin a robar el telèfon em va cansar tant que vaig negar a comprar-ne un nou durant uns dies. En vaig aguantar disset. Aquest és el dietari d’un petit dejuni digital

Dia 1
Merda, quina hora deu ser? Alço la persiana i el sol ja pica. Busco algun rellotge de canell per casa, però només en trobo un de la pel·li “Mars Attack”, sense piles.

Sort que els meus veïns (de porta amb porta) són els meus amics íntims. No és que estiguem tot el dia com a “Friends” creuant d’un apartament a l’altre. Però mola.

A veure si em deixen un telèfon mòbil i puc començar a fer gestions. Avisar que ahir em van robar el telèfon mentre estava de cerveses pel Raval, a Barcelona. Dir-li a ma mare, que em renyarà –vetlladament– per tornar a liar-la. És la primera persona a qui truco. Bé, té “truco”: el de la meva mare és l’únic número de mòbil que em sé de memòria.

Ara bé, de telèfons fixos encara me’n recordo d’algun. Podria trucar a mitja dotzena de cases i, a l’altra banda, m’agafarien el telèfon la mare de la meva amiga Jone, la de l’Arkaitz, la de l’Iñaki… Li dono mentalment les gràcies al meu cervell, per retenir informació tan trivial com els telèfons de l’adolescència.

Dia 2
M’he alçat amb Catalunya Ràdio. Té gràcia, això dels despertadors “de sempre”. A l’institut em despertava amb “Anda ya”, de Los 40 Principales. També era un despertador de ràdio, quadrat, que funcionava endollat. Intento pensar quan vaig deixar de fer-lo servir. A la uni? Potser fa 15 anys que em desperto amb el telèfon mòbil?

Però a falta de mòbil, la Maria m’ha deixat un despertador que ja no utilitzava. No només m’ha despertat: ha aconseguit que la darrera cosa que vaig fer ahir a la nit no fos activar l’alarma del mòbil. Així que tampoc vaig fer una darrera repassadeta al WhatsApp de feina, el Telegram de l’assemblea, ni si algú s’ha mirat la meva darrera “story” a Instagram, un “like” a Twitter, un matx a Tinder, ni vaig veure vídeos de “gatetes” fins a adormir-me amb el mòbil a la mà.

Dia 5
És dissabte i no he quedat amb ningú. Què estaran fent els altres? Me cago en Déu, que no tinc WhatsApp i seré un marginat.

Dia 6
“Anem a la platja?”, em diu una amiga. “Ok! Barceloneta?”, responc. I li llanço el rotllo que no tinc telèfon i que ens hem de veure tant sí com no al lloc de trobada a l’hora que hem dit. Vaja, com quan quedàvem amb la colla d’amics.

Penso en la de cops que faig tard a una quedada, una mica per deixadesa, tot sabent que tenim WhatsApp per buscar-nos. La de cops que, en el darrer moment, algú canvia d’opinió i t’envia un “whats”: “Al final no vindré, que se m’ha liat el dia”. Comunicar-nos per WhatsApp ens dona tanta llibertat que s’ha carregat el compromís.

Dia 7
Sense mi, les visites de la web “PornHub” cauran a mínims històrics aquest mes. Espero que la meva imaginació reneixi.

Dia 10
Soc a la redacció i necessito fer un parell de trucades a gent coneguda. No sé com aconseguiré els seus números, si només els tenia apuntats al mòbil.

Mmm… Però jo no tenia una agenda atrotinada, amb els telèfons que havia acumulat des que era becari al “Diario de Noticas de Álava”? I m’ho va dir el cap d’Esports, aquell primer estiu del 2006: “L’agenda és el més important d’un periodista”.

Dia 12
Ja tinc mòbil. Però no té internet. Només trucar i ser trucat. El meu pare me l’ha enviat per correu. Fa dies que no sé d’una amiga ni ens hem canviat “whatsapp”. Li truco per conversar una estona.

Dia 13
M’agafa insomni i em planto a les 6 del matí a la cafeteria de la Plaça Vella. El més fàcil seria dormisquejar mentre miro Twitter. Obro un llibre i no el tanco en una horeta. Pot ser que cada cop mantingui més l’atenció?

Dia 15
He quedat amb un col·lega per sopar. Pot ser que s’hagi tornat una persona més interessant des del darrer cop que ens vam veure? Avui estem especialment concentrats en la conversa? O senzillament és que no he pogut mirar el telèfon en tota l’estona?

Fa un any, un tio amb qui vaig tenir una cita havia posat el telèfon en “mode avió”, per tenir un temps de qualitat. En aquell moment, em va sorprendre. Ara penso que és així com hem d’anar per la vida: en mode avió. I dedicar-nos estones de qualitat.

Dia 17
No puc més. Avui em compro un mòbil.

To Top