No cal anomenar flamenc al que no ho és, sense que això suposi cap minva sinó simplement abundar en la tradició de dir les coses pel seu nom. El futbol no és necessàriament millor o pitjor que el rugbi si assegurem que un enfrontament d’onze contra onze amb una pilota esfèrica correspon, per regla general, a un partit de futbol. Si l’aparellament és de quinze contra quinze i els jugadors es passen la pilota (ovalada) cap endarrere, parlem d’una altra cosa. Ni pitjor ni millor. Soleá Morente no fa (només algunes vegades) flamenc, però és una cantant com la copa d’un pi. I què dir de Nena Daconte, emergida dels inferns.
Soleá, cantant, actriu, la del mig dels tres fills artistes del mestre Enrique Morente i la bailaora Aurora Carbonell, estarà a Terrassa, dissabte de Festa Major, a les 23 hores (plaça Nova). Segueix el seu camí, però no menysprea la llum que la iŀ lumina, no renega dels orígens, i per això va titular un dels seus discos “Aurora y Enrique”, no cal donar marrades. Soleá Morente (Madrid, 1985), però a més de tenir nom de pal flamenc, vernissa la seva música amb sons aflamencats que no la converteixen en “cante” però la toquen d’aquesta cadència. Després, les seves incursions en el pop i el rock amb genis com els membres de Los Planetas o de Lagartija Nick, totes dues bandes de la seva terra granadina, compacten una proposta difícil de catalogar.
Nena Daconte (Mai Meneses), de 45 anys, va ressorgir de l’abisme personal en el qual es va sumir després de la separació del grup (del duo amb Kim Fanlo) amb què va xipollejar en l’èxit. L’aigua era turbulenta. La intèrpret de “Tenía tanto que darte” actuarà la nit de dissabte a diumenge (00.30) al parc dels Catalans, i sonarà més indie que mai. Té, encara, molt a explicar, guardat per a nosaltres.
