Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
A la narració del llibre del Gènesi, capítol segon, diu la Sagrada Escriptura que, després de crear els animals i tots els éssers vius “el Senyor-Déu es digué: ‘No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat’ (Gn 2,18). I va crear la dona de la costella que havia pres de l’home”.
Però l’experiència humana ens demostra que no hi ha res que ens pugui fer veritablement costat en el sentit més profund. Perquè tots, en el fons, ens trobem sols amb nosaltres mateixos. Sols venim al món i sols morim, i sovint experimentem aquesta buidor moltes vegades, aquesta soledat, al llarg de la vida. Tenim l’experiència que res, absolutament res, d’aquest món no pot omplir de debò els nostres cors.
Però Déu creador, que és pare bo, ha pensat en tot, ha pensat en nosaltres i ha actuat per nosaltres. I en el projecte de salvació dels homes que estima ha inclòs venir al món, fer-se home ell mateix per dur a terme el seu pla i perquè nosaltres els homes tinguéssim una ajuda que de debò ens faci costat, una ajuda que ens ompli, que ens pugui omplir el cor del tot.
I per això ha pres un cos com el nostre, i sense deixar de ser Déu, s’ha fet home per salvar-nos i també per omplir totes les nostres ànsies de plenitud, d’afecte, d’amor. Pot fer-ho i ho fa perquè és Déu.
Jesús, nascut de Maria Verge, amb un cos humà com el nostre, ell és la nostra plenitud, ell és el nostre veritable complement, el que necessitàvem per omplir totes les nostres ànsies i anhels de plenitud.
Avui, solemnitat del cos i la sang de Crist, dediquem aquest dia a celebrar l’amor de Déu que se’ns ha manifestat en el seu fill, fet home com nosaltres. El seu fill encarnat per obra de l’Esperit Sant, nascut de Maria verge, que per nosaltres morí en una creu i que ressuscità, i viu eternament a la dreta del pare, amb ell. Però que continua amb nosaltres, que ha volgut continuar amb nosaltres, ha volgut quedar-se amb nosaltres com una prova màxima i definitiva d’amor. Quedar-se per sempre amb nosaltres: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi el món” (Mt 28,20).
S’ha quedat amb nosaltres per fer-nos costat en la vida i per ser el nostre aliment: “Us ho dic amb tota veritat: si no mengeu la carn del fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el pare que viu, i jo visc gràcies al pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi” (Jn 6,53-57).
En aquesta festa del “Corpus”, del cos i la sang de Crist, se’ns convida a lloar Déu i agrair aquest misteri de l’Eucaristia, contemplant la immensitat del seu amor en el cos i la sang de Crist, és a dir, en el fill estimat de Déu, que és veritable Déu i veritable home, Jesús, ara ressuscitat, que ha volgut quedar-se amb nosaltres.
Però no oblidem que l’objectiu d’aquest misteri de l’Eucaristia no és només lloar-lo, adorar-lo, venerar-lo, encara que això és també necessari. L’objectiu, en el projecte d’amor de Déu és la comunió, o sigui, rebre’l, menjar el seu cos i la seva sang en la celebració de la Santa Missa, per arribar a ser transformats en ell, consagrats en ell també nosaltres, com el pa.
Per això també ens diu: “Jo visc gràcies al pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”. (Jn 6,57), que en realitat significa que viurà a través de mi, perquè estem cridats a viure amb ell i a través d’ell. Sant Pau en tenia consciència ben clara: “Ja no soc jo qui visc, és Crist qui viu en mi” (Ga 2,20).
Que sigui lloat el Santíssim Sagrament de l’altar!
