Joan Tamayo Sala, advocat i activista dels Drets Humans
És un “costum” molt freqüent, a la nostra ciutat, fer reconeixements públics en l’àmbit institucional o bé en l’àmbit de la comunicació.
Es fa a persones que representen, per la seva feina o activitat, i en algun àmbit determinat, el nom de “Terrassa” arreu de les “fronteres” de la nostra ciutat i això dona “prestigi”.
Bé, que quedi clar, abans de tot, que jo tinc el màxim respecte per a totes aquestes persones i no nego cap dels seus mèrits, professionals, socials o personals, tot al contrari.
Ara bé! Essent fill d’aquesta ciutat, ja fa més de 65 anys, i coneixent una “mica” la idiosincràsia d’aquest “poble” de més de 225.000 habitants. I havent sigut actor, per a bé o per a mal, de moltes activitats (socials, polítiques, professionals, personals i altres) sempre relacionades amb Terrassa i la seva “gent”, crec que tinc, una mica, el dret de reivindicar des d’aquí el que considero que és a la resta de la ciutadania “invisible”, que no és poc, i que crec que també es mereixen aquest reconeixement, com a mínim el mateix que els “privilegiats” que són “homenatjats” de forma més fàcil.
Cal dir, a banda d’això, que Terrassa té un problema històric, que arrossega bàsicament des que l’any 1877 el rei Alfons XII va concedir a la vila el títol de ciutat. I m’explico, és a partir de llavors que significats prohoms terrassencs (historiadors, polítics i defensors del Catalanisme “conservador”) van alimentar un “patriotisme” local, lligat a interessos de “classe” i de país, i que van anomenar “terrassenquisme”. Seria molt llarg i ja tenim experts i historiadors locals, molt bons, que en saben molt més i que han escrit sobre el tema.
En tot cas, simplement, fer notar que és sorprenent que una cosa que prové del segle XIX (terrassenquisme) hagi estat alimentada, sobretot durant el llarg “regnat” de l’alcalde Royes i els que li han seguit després i que encara certs sectors hi juguin, com si es tractés d’una competició (a veure qui és més terrassenc o més terrassenca). I tot això que encara ens passa avui dels homenatges que dic és una mica el mateix.
Però jo el que vull és valorar, com deia abans, el gruix de la ciutadania “invisibilitzada” que per a mi es mereix un respecte, que moltes vegades no rep.
I ho faig, evidentment, des d’un concepte molt diferent dels que encara tenen una visió de Terrassa com una ciutat “provinciana” amb sentiments pseudopatriòtics, amb regust antic.
Jo ho faig a partir, per exemple, del que diu l’Article 1 de la Carta Europea dels Drets Humans a la ciutat, signada també per l’Ajuntament de Terrassa, l’any 2000, quan diu:
Art. I – Dret a la ciutat. La ciutat és un espai col·lectiu que pertany a tots els seus habitants que tenen dret a trobar-hi les condicions per a la seva realització política, social i ecològica, cosa que comporta assumir també deures de solidaritat.
I des d’aquest esperit i d’una visió comunitària, integradora, transversal, inclusiva i solidària del que hauria de ser una ciutat del segle XXI, que vull homenatjar des d’aquí a totes aquestes persones que conviuen a la nostra ciutat de Terrassa:
Als milers i milers de treballadors i treballadores que viuen o treballen a Terrassa i que una gran majoria, malgrat tenir un sou, no arriba a final de mes (treballadors pobres).
A totes aquelles persones joves i grans amb edat de treballar que continuen despenjades del sistema a la recerca d’una ocupació “digna”.
A totes aquelles persones que diàriament són víctimes de la crisi residencial per culpa de la manca d’habitatge social (cada dia són desnonades a Terrassa entre dues i tres famílies.
A la moltíssima gent que no pot pagar els lloguers abusius o que el lloguer que paga supera el 40% dels seus ingressos.
A les 300 persones apuntades a la Llista de l’Ajuntament de Terrassa, esperant un habitatge accessible, mentre molts d’ells viuen en “pisos presó” o als més de 4.000 ciutadans i ciutadanes (gent de Terrassa) que esperen “inútilment” un habitatge social.
A la moltíssima gent que queda despenjada dels ajuts socials, de tota mena (l’escletxa digital, manca de recursos).
A la gent que pateix per una Injustícia que encara no s’ha resolt i resta “impune” i que van perdre familiars a les residències o hospitals durant la pandèmia.
A la gent que pateix per una sanitat pública, encara amb grans mancances de recursos i personal. Una assistència primària que continua patint “precarietats”.
A les persones migrants que continuen sent víctimes d’una llei d’estrangeria injusta, o que no poden votar.
A tota la gent activista que forma part dels moviments socials i que a la ciutat conformen un ventall ampli i que fa molt de temps que lluiten perquè els drets socials es respectin.
A tota la gent que treballa, dia a dia, en associacions de tota mena. Terrassa té una societat civil molt rica. Llàstima que no hem sabut teixir una xarxa forta i solidària.
A totes aquelles persones a qui ens volen ignorar i invisibilitzar, encara que hi som, simplement perquè els nostres discursos, les nostres idees o la nostra feina no interessa. Molesta, fa trontollar el seu benestar o el seu poder.
Demano disculpes perquè segur que m’he deixat molta gent anònima i vulnerabilitzada que sobreviu enmig d’aquests temps de sequera d’idees, valors humans, voluntats constructives i solidaritat comunitària, però, en canvi, rep contínuament una pluja, no d’aigua, precisament, sinó de mentides efímeres, ficcions polítiques, distopies, valors materialistes, individualismes destructius, poders depredadors i promeses electorals hipnotitzants.
A veure si som capaços, amb la força que tenim (si volem) com a ciutat rica i plena de gent diversa, però amb els mateixos drets, de guanyar a aquest “patriotisme” o nacionalisme local ranci i insolidari i construïm una ciutat integradora, inclusiva, rica i forta, des de baix!
