Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
Aquesta és una expressió que amb prou feines s’entén avui dia. I, lògicament, encara menys s’accepta. No s’entén que s’hagi de prendre un compromís per a tota la vida, passi el que passi.
En el matrimoni, per exemple, es pren un compromís així, “en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia… tota la vida” es diu, i així es manifesta i es respon: “Sí, ho vull”, diuen els nuvis, i certament ho diuen convençuts i de bona fe. Però alguna cosa ha canviat en la societat perquè en el fons moltes vegades el que s’està realment dient és “ho vull, mentre duri aquesta situació, mentre sigui feliç o el que visc em faci feliç”.
Si no és així, no s’entén que hi hagi un tant per cent tan elevat de parelles que es trenquen i es separen poc temps després de prendre aquell compromís o uns quants anys després, quan la perspectiva de vida ha canviat, quan es veuen diferent les coses, quan m’il·lusiono amb una vida diferent, amb una felicitat que imagino que trobaré si faig aquell pas, si arriba aquell fet a la meva vida.
Però, en realitat, sovint és una il·lusió, és a dir, la projecció d’un desig de felicitat que no existeix en aquest món, perquè mai la trobarem, la felicitat perfecta, aquí a la Terra. La felicitat és un objectiu que s’ha de construir cada dia, i moltes vegades amb renúncies i partint de zero.
L’exemple de parelles i matrimonis que es trenquen n’és un, però en realitat aquesta manera de pensar, de plantejar la vida, afecta totes les nostres relacions i moltes decisions importants de la vida. “Em comprometo, però per a un temps, per a un objectiu concret, per ajudar en un moment o situació determinada”. Sí, però per sempre?
En el cas dels sagraments com el baptisme, la confirmació, el matrimoni o l’ordenació sacerdotal, de vegades s’oblida que el compromís està fet amb el Senyor. El poble d’Israel es comprometia en l’Aliança que Déu li oferia, però fàcilment se n’oblidava. A nosaltres ens passa més o menys el mateix. Un sacerdot pot tenir el desig sincer d’entregar-se del tot a Déu, de donar-se del tot als germans. Imagina que hi trobarà la felicitat i és veritat, encara que de vegades la felicitat que imaginava no és la que hom troba en la realitat, la felicitat químicament pura no existeix en aquest món. Perquè la felicitat és donar-se i això costa, renunciar sempre costa, estimar sempre o moltes vegades fa patir. I l’autèntica felicitat només es troba fent feliços els altres.
Potser hem de revisar els nostres criteris i la nostra manera de pensar i d’entendre la vida, la fe, el servei, el matrimoni, i el sacerdoci. Això és el que s’anomena conversió. Els antics en deien “metanoia”, que vol dir precisament això, canviar de manera de pensar. A vegades, és més fàcil canviar unes coses per altres que no pas canviar de pensaments i de sentiments. Però aquesta és la crida de l’evangeli si volem ser fidels a l’aliança amb Déu, al compromís que ens durà a l’autèntica felicitat.
