Salvador Cristau, bisbe de Terrassa
Diumenge vam celebrar el Dia del Seminari. Ho vam fer amb el lema d’enguany, “Aixeca’t i posat en camí”, i sota el patrocini i l’empara de Sant Josep.
Perquè ell, que va fer de pare de Jesús aquí a la Terra, que va ser educador i protector seu, ho continuï fent des del cel amb tots els sacerdots de l’únic i etern sacerdot, i especialment de tots aquells que s’estan preparant per ser-ho, per ser un altre Crist; i també per tots aquells que són cridats pel Senyor a seguir-lo en aquest camí i que potser no han donat encara la seva resposta a la crida.
Perquè vocació vol dir precisament això, crida, i és per això que en el Dia del Seminari preguem pels seminaristes, però també diem que “preguem per les vocacions”, o sigui, per tots aquells que reben la crida a seguir-lo, perquè tinguin la llum i la força necessàries per fer el pas de deixar-ho tot i per anar amb Jesús, perquè com va fer Maria, s’aixequin i es posin en camí.
Tots a la vida hem rebut una crida, una vocació. La primera és la de la vida mateixa, després la del baptisme, que ens ha configurat com a fills de Déu en Jesucrist, el Fill de Déu. I, a més, rebem també la crida cap a un camí concret per viure la nostra condició de cristians batejats. Déu, a l’Antic Testament, n’havia cridat alguns a una missió especial dins del seu poble: els patriarques i els profetes. Déu va cridar també després Maria a una missió única, la de ser Mare del Fill de Déu, Mare de Déu. I Jesús va cridar també els seus apòstols a seguir-lo, a estar amb ell i enviar-los a predicar. Perquè tota crida comporta també una missió, la nostra missió en aquesta vida.
Gràcies a Déu, a la nostra diòcesi de Terrassa tenim el Seminari, que va ser creat pel bisbe mons. Josep Àngel Saiz Meneses el 29 de juny del 2006. Han passat anys, i ja en són quaranta-sis els que han estat ordenats de preveres en aquests anys; i actualment en són divuit els que es preparen al Seminari per ser-ho també.
No deixa de ser un miracle que en el context del món actual, en l’ambient que ens envolta a tots, amb la secularització i el materialisme que ens envaeix, hi hagi nois que han estat capaços de fer aquest pas. El mateix miracle que va fer que aquells dotze primers apòstols ho deixessin tot també per anar amb Jesús a una aventura que ells no sabien on els portaria.
És per això que hem de pregar, i no només avui, sinó que ho hem de fer cada dia de l’any perquè en siguin molts els que el Senyor cridi i molts també els que s’aixequin i es posin en camí; en camí de seguir Jesús i portar-lo als germans, i donin una resposta valenta i sobretot confiada a la crida rebuda. Una resposta confiada en l’amor que Déu els té, a ells i també a tots aquells que un dia seran enviats.
Ara per ara tenim encara sacerdots, i també diaques, a prop nostre, tenim parròquies més o menys a prop de casa, tenim misses a moltes hores i podem escollir, tenim sacerdots que ens perdonen els pecats en nom de Déu i ens administren els sagraments.
Però no oblidem que això és un do, una gràcia, i tots som responsables de demanar-la, aquesta gràcia, i de col·laborar i contribuir per tal que es continuï fent present als nostres pobles i ciutats. Preguem per les vocacions al sacerdoci avui, i recollim també la col·lecta per tot el que ja podeu imaginar que això suposa de despeses i d’esforç econòmic. Hem de ser-ne conscients i responsables, i sobretot donar moltes gràcies a Déu pel que ens dona.
