Xarim Aresté toca el diumenge al vespre a la Nova Jazz Cava (20 hores). És un referent del panorama musical independent amb una proposta trencadora i sorprenent. El músic presentarà a la ciutat el seu darrer disc “Ses entranyes” en un concert on les cançons fluctuen entre els artistes i el públic.
Domines diverses facetes del món de l’art. Et consideres un artista tot-terreny?
No, en absolut. De fet, no m’he sentit mai artista. Totes les arts estan fonamentades per les mateixes lleis i quan les comprens et pots enfrontar a qualsevol acte creatiu, tant en la vida com en l’art.
Tenint coneixement d’aquestes lleis, com creus que t’influeix a l’hora de fer música?
Si ho faig, és una cosa automàtica. Quan toco no noto una diferència. El que sí que soc conscient és que tots els fenòmens de l’univers responen a les mateixes lleis, també la música. És més, la música és l’origen de tot perquè l’ordre en què estan fetes les coses, té la mateixa estructura de l’harmonia musical.
Vas començar amb 16 anys amb la creació de la primera maqueta…
No era gaire jove quan vaig començar, a aquella edat ja tenia pèls. Hi ha gent que comença al món de la música de molt petita, per exemple tocant un instrument. Jo vaig ser molt anàrquic. Ara bé, vaig tenir una escola que ara està desapareixent: la dels “baretos” i la penjada de cartells. Actualment, pots fer música davant de molta gent sense haver passat per aquesta etapa intermèdia.
A què et refereixes amb “etapa intermèdia”?
Ara hi ha grans sales de concert i festivals on toca molts artistes emergents. Abans hi havia petites sales de concerts que eren els llocs on aprenies i creixies. Entenc que ara són insostenibles i estan desapareixent
“L’escola dels bars, la penjada de cartells i les sales petites està desapareixent”
La Nova Jazz Cava podria ser una d’aquestes sales d’etapa intermèdia?
Sí, ells són uns supervivents. Ja no queden gaires espais per la creació on el públic va sense saber que va a veure. Trobo a faltar aquesta fe en els espectadors d’anar a un lloc desconegut sabent que toqui qui toqui hi haurà una bona proposta. Ara ens hem acostumat a anar on tothom va, a escoltar el que tothom escolta, i et diria més, a pensar el que tothom pensa.
Com esperes que respongui el públic de la Nova Jazz Cava a la teva proposat musical?
La veritat que em fa molta il·lusió. La banda que tinc ara, la majoria són músics del món de jazz. Aleshores tinc la sensació que el públic gaudirà el concert especialment. A vegades hi ha llocs on se sorprenen per la proposta que presentem, però crec que a la Jazz Cava tindrà una bona rebuda
La primera etapa del teu recorregut va ser en el grup Very Pomelo. Com van ser aquells anys?
Tronadíssima. Érem molts joves i només teníem ganes de xafar-ho tot. Teníem un esperit molt juganer. Vam entrar dins de la música perquè podíem ser creatius sent destructius. Ara bé, de seguida ens vam cansar de trencar coses. Encara conservo moltes amistats i molt bons records.
Ara treballes en solitari, has tret cinc discs i has rebut alguns premis. Ara bé, no t’encaselles en cap gènere…
Soc autodidacta, per tant, no he après d’un mètode concret i he passat una mica per tots els colors. Al final he acabat fent música de la manera en què jo l’entenc. El públic m’ha categoritzat en molts gèneres diferents. Però cada cançó em porta a un lloc diferent i no tinc el control sobre què creo. Tan sols vaig girant.
Focalitzes tota l’atenció en les cançons…
Parteixo del pensament que la música és sobrehumana i que no podem acabar d’esbrinar el què és. L’afectació que té la música en nosaltres no la podem controlar. Aleshores em defineixo com un intermediari entre la música i les orelles. Jo no pretenc res amb les cançons, espero que sigui la música el que em digui el que haig de fer.
“No podem controlar com ens afecta la música, és sobrehumana”
Un exemple d’aquesta fluctuació entre tu i la música és el darrer disc. Està gravat en directe i sense assajar. Com s’aconsegueix això?
No hi ha una fórmula absoluta, soc molt espontani. Simplement, vam quedar a l’estudi després de la pandèmia perquè els volia ensenyar unes cançons, i a mesura que tocàvem anàvem gravant. Ara bé, són músics estratosfèrics amb una orella increïble i un respecte musical meravellós. Va ser molt intens i al final del dia tampoc sabíem que havíem fet un disc.
Segueixes la mateixa dinàmica que en la creació del disc, o té un punt més de planificats?
Hi ha alguna consigna. Hi ha moments en què tenim pactat anar més junts i altres en què sabem que podem anar més per lliures. En posem d’acord per saber en quines situacions ens obrim.
