Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Podem saber d’una manera científica si allò que emet el nostre cervell és correcte o no ho és? Qui determina l’ètica d’aquest òrgan que comanda la nostra vida?
Les morals són conjunts de criteris per avaluar la correcció de les conductes. Són molt sensibles al context i, per tant, evolucionen o caduquen. La pregunta de la moral és: què he de fer? L’ètica és reflexió crítica i racional sobre les morals i, per tant, pregunta: per què ho he de fer així? Té sentit aquest o aquell criteri moral? La moral avalua conductes i l’ètica avalua morals.
L’home és curiós i tolera malament la ignorància i la incertesa a les quals està condemnat per la seva inèdita capacitat de fer noves preguntes, que supera amb escreix la seva capacitat de respondre-les apropiadament. Potser això, més encara que la nostra autoconsciència, és una característica distintiva respecte a la resta d’animals: una potent curiositat insatisfeta que sempre supera la nostra saviesa, i configura les claus de la inquietud ètica: dubte i responsabilitat.
La nova neurociència suggereix que les emocions, la memòria, la voluntat, el jo, l’empatia, la interacció social, els judicis morals i la consciència són productes cerebrals, atès que el cervell és condició necessària per a tota activitat psicològica de l’ésser humà. Però la conducta humana i l’ètica no són sinònims.
El disseny dels models experimentals en dilemes morals és discutible en molts casos, si més no quant a la veritable representativitat dels supòsits emprats, especialment si es volen associar a diferents teories ètiques.
El comportament humà és multidimensional i basat en motivacions que imbriquen raó i emoció. La moral és viscuda i, per tant, amb un important component emocional. L’ètica és pensada i deliberativa. Decidir és emocionant, però decidir bé no és únicament una emoció.
La interpretació de les dades neurocientífiques es fa moltes vegades des d’un marc cultural i antropològic preestablert, que es prova de justificar amb dades “objectives”.
Aquest camí forçat de la idea a la dada té molts riscos. La neuroètica mal entesa ha generat, no poques vegades, una filosofia potser massa especulativa que ha de ser reconduïda. El gran recurs que l’home té per dirigir la seva vida és la intel·ligència i la seva voluntat lliure, que són les dues facultats rectores, les que estan cridades a governar la vida humana. La intel·ligència humana és la que s’encarrega de conèixer la manera de dirigir la conducta i la voluntat de voler-ho i portar-ho a la pràctica. Però cal saber exercitar bé la intel·ligència i dirigir bé la voluntat perquè en la conducta pràctica hi cap l’encert i l’error. Un gran pensador de l’Antiguitat, Aristòtil, solia dir: “A la vida pràctica hi ha moltes maneres d’equivocar-se i només una d’encertar”. L’encert a la vida pràctica no és fàcil. La nostra vida pràctica discorre de manera molt concreta, particular, i sovint ens enfrontem a situacions no previsibles. Aleshores, l’home ha de recórrer al seu gran recurs: la intel·ligència i la voluntat, i emprar-les encertadament. Per encertar ha de partir d’uns principis bàsics veritables, i procedir de tal manera que efectivament la veritat es fiqui en la vida pràctica. Quan la raó teòrica incideix en la vida pràctica, es parla de raó pràctica.
Aquest procés que segueix la raó pràctica no és fàcil, ja que no està lliure d’influències, internes i externes. Externament, es compta amb la influència de l’ambient, familiar i social en general: l’escola, la cultura de la nació i de l’època en què es viu, els mitjans de comunicació social, el grup d’amics freqüents, etc.
No obstant això, les dificultats més grans són al nostre interior, perquè allò de fora ens influeix si deixem que entri a nosaltres mateixos. Interiorment, es compta amb el mateix temperament, amb el caràcter i les mateixes experiències, siguin positives o negatives. De manera especial comptem amb les nostres conviccions, afectes, i hàbits adquirits, que influeixen molt en la nostra vida, encara inconscientment.
Saber viure és molt important. És potser el saber més rellevant, perquè en això ens hi juguem la vida mateixa. Els altres coneixements valen molt poc si no s’ha après aquesta difícil ciència. De què valdria la vida si no se sap viure-la? Seria una cosa semblant a tenir una immensa fortuna i no saber utilitzar-la, en lloc de fer-nos feliç ens donaria moltes amargors.
Viure rectament no és fàcil, però si volem pot convertir-se en una cosa veritablement apassionant. De totes maneres, no podrem evadir la responsabilitat de dirigir la vida, perquè no podrem evitar-ne les conseqüències.
Tot a la vida té una conseqüència, fins i tot venir a la vida té com a conseqüència la mort.
