Joan Carles Folia, Coach Advance Life
No fa pas gaires mesos vaig tenir el plaer d’esmorzar i conversar una bona estona amb un prestigiós xef de la nostra gastronomia, que curiosament la setmana passada va ser guardonat amb un premi Ondas per una de les seves propostes televisives.
En un moment de la trobada li vaig demanar quin era el seu criteri per decidir quins projectes i promocions tirava endavant perquè ara ja s’havia convertit en una personalitat desitjada publicitàriament per a moltes marques, sobretot de productes d’alimentació o relacionades amb el sector al qual ell es dedicava. La resposta va ser molt contundent: “M’apropo a tot allò que m’aporta valor personal, que m’agrada i em fa sentir bé. Jo sortosament puc pagar casa meva i el menjar dels meus fills, això és bàsic, a partir d’aquí puc decidir quines són les coses que vull fer”.
Darrere aquesta resposta entendreu que hi ha una renúncia absoluta a la possibilitat d’aprofitar-se de l’èxit assolit en la seva trajectòria professional i una aposta clara i decidida a valorar les coses que són importants a la vida de les persones. Amb les necessitats bàsiques cobertes, la riquesa no té res a veure amb l’acumulació de diners o propietats i sí en la llibertat personal de poder fer amb les nostres vides allò que desitgem. Ser ric té poc a veure amb el nostre compte corrent i, en canvi, és definitiu sentir-se totalment recompensat interiorment amb tot allò que ens trobem en el nostre camí.
Conec molta gent amb molts diners, però amb una vida miserable, encadenats a pressions, influències, neguits i l’esclavatge del temps. Que pobres que són.
A Dalí una vegada se li va preguntar si per a ell era més important la seva obra o els diners que aquesta li proporcionava. Ell ràpidament va contestar: “Els diners que guanyo”. Se sap que pocs dies abans de morir va rectificar i va dir: “Una vegada vaig apostar pels diners de la meva feina i ara m’adono que el que m’ha fet feliç és poder pintar el que m’ha donat la gana”.
Sempre he apostat per la cobdícia de la voluntat, però entesa com la millora de la versió d’un mateix. Lamentablement, moltes persones l’entenen com el mitjà per derrotar els adversaris o el mitjà per pujar el seu ego a força de menystenir o gaudir del mal aliè. Se’ns educa per ser els més llestos de la classe, per tenir els millors expedients, per guanyar els altres, per quedar-nos callats davant de grans gestes de persones del nostre voltant sense fer-li arribar ni una sola felicitació. Se’ns educa per intentar agafar dreceres si el que volem requereix temps, per seleccionar les millors amistats, per anar a les millors escoles o als millors clubs esportius de la nostra ciutat. Se’ns educa per portar les peces de roba més comercials o per exhibir a les xarxes socials els nostres èxits i ocultar els nostres fracassos i errors. Però també eduquem per parlar gairebé sense escoltar, per rebre sense donar i per lluitar pels nostres drets sense complir els nostres deures. L’ego ens ha portat a mentir, a jugar brut, a amagar coses importants, a defensar el que és indefensable. Però també ha conduït a eclipsar el nostre món interior, arribant fins i tot a crear una imatge de nosaltres mateixos que no es correspon en absolut amb la nostra essència pura.
Ser ric no vol dir tenir més, ser ric vol dir ser lliure i amorós per poder atorgar i compartir.
